24 de Juliol, 2015
Venir aquí em
reconcilia amb la meva vida urbana; que altrement em sembla la més adequada pel
meu tarannà. Les abelles campen atrafagades, i jo, que sóc de naturaleza
poruga, m’acosto a un pam d’elles amb la càmera al nas, com si em servís
d’escut. I el silenci, i sentir-les de tan aprop, em fa confiar en que res està
perdut, que la natura segueix el seu curs malgrat nosaltres.
*
*
Estar aquí me
reconcilia con mi vida urbana; que, por otro lado, me parece la más adecuada
para mi forma de ser. Las abejas campan atareadas, y yo, que soy de naturaleza miedosa, me
acerco a un palmo de ellas con la cámara delante de las narices, como si me
sirviera de escudo. Y el silencio, y sentirlas tan de cerca, me hace pensar que
nada está perdido, que la naturaleza sigue su curso a pesar nuestro.
3 comentarios :
Gràcies Caterina per regalar-nos un cop mes paraules boniques.
Jo, amb les meves dues bosses by Caterina Perez penjades del braç esperarem les teves entrades al teu blog.
Agafa aire, respira, el teu gran cor et portarà a la següent parada i allà serem molta gent esperant q el teu talent torni a parlar.
Endavant!!
Cristina.
A pesar nuestro...
Hay que reconciliarse a menudo!
Publicar un comentario