20.7.16





De l'estiu, m'il.lusiona la tardor. A l'estiu entraria dins la closca i no en sortiria fins que les platges no tornéssin a ser buides i les piscines silencioses. A l'estiu faig plans pels dies que ja no sigui estiu. A l'estiu m'enyoro, m'enyoro de tot el que fou, de tot el que no, dels avantpassats, dels avis que se m'en van... A l'estiu em sento al centre de totes les meves nostàlgies. No m'agrada l'estiu, doncs, però l'aprofito; com un camí íntim pel qual passo un cop l'any.



Del verano, lo que me gusta es saber que va a llegar el otoño. En verano, entraría dentro del caparazón y no saldría hasta que las playas volvieran a estar vacías y las piscinas silenciosas. En verano hago planes para cuando ya no sea verano. En verano echo de menos, echo de menos todo lo que fue, todo lo que no, los antepasados, los abuelos que se me van... En verano me siento en el centro de todas mis nostalgias. En fin, que no me gusta el verano, pero lo aprovecho; como un sendero íntimo por el que paso una vez al año.

11.7.16

Noches de Verano



Te contemplo desde el otro lado de la mesa, regodeándome en lo que no será. Los dedos pinzando una aceituna, el gesto de la mandíbula al masticar un pedazo de queso, tu mirada para indicarme que está delicioso. Todos hablan de sus planes, de los hijos, de viajes..., de sus cosas. Y yo te escucho con aparente interés, haciendo un inventario íntimo de todos los rincones de tu cuerpo que desearía catar. El entorno se diluye y reencuentro algo que creía dormido. Late. Y tu mano se posa sobre la espalda de tu chica. Me levanto a por más pan. En la cocina, me sorprendo cortando rebanadas con furia. Deseo tanto que todo esto que me quema sea nuestro secreto. Articulo en silencio las frases que te diría. Que te diría si. Las voces y risas en el jardín apenas son perceptibles desde mis pensamientos. ¿Te ayudo? Tu presencia me sobresalta. Tus pupilas, más oscuras que nunca, acarician las mías. Fuera, unas carcajadas y ruido de cubiertos. Nos separan apenas veinte centímetros y el silencio es respiración. Parpadeas y dibujas una sonrisa tibia que me afloja las rodillas. Y desde la zanja que divide la valentía y la cobardía, se me escapa un susurrado no nos vamos a complicar la vida ¿verdad? Y tu no casi imperceptible, quieto, se convierte en una llamarada azul que me sube por el espinazo y que transformo en un gesto sutil al rozarte el antebrazo con la yema de los dedos. ¿Me bajas la ensaladera de la balda, por favor? Difícil, valiente y absurdo a partes iguales. 


20.6.16

Final de Curs


Tanco trimestre amb un regust molt dolç d'aquest curs. Tan dels grups que he tingut a Casa Sagnier, com a la Casa de Cultura. L'any passat, quan m'alliberava de ser empresària, vaig pensar que una manera fàcil de subsistir seria tornant a agafar hores de tallers de Costura. Ho trobava fàcil perquè el tracte amb les alumnes m'agrada i perquè tinc el temari molt per la mà. El que no m'esperava és que, en aquest ritme més "senzill" que em vaig imposar, tornaria a trobar sentit a això de fer classes, més enllà de la subsistència.



He tingut sort, m'he trobat amb gent fantàstica i amb moltes ganes. I he tingut temps d'adonar-me'n que ja no sóc la mateixa que va començar a fer classes de costura fa sis anys: he acumulat eines, no m'estic per punyetes, i ja no tinc tantes angoixes a l'hora de mostrar les meves mancances.

He gaudit molt, però molt, observant els petits avenços de cada alumna. I també m'he permès assaborir els meus avenços, perquè des de l'altre banda també aprens infinit. He sentit certa enveja quan veia com anaven creant les seves peces, escollint el material amb cura, gratant i gratant perquè allò que els estava costant tan d'esforç, acabés sent tal i com ho havien imaginat. Al cap i a la fi, es tracta d'això, de petites confessions bidireccionals, de coneixe'ns i d'ajudar-nos.

L'altre dia feia comptes, i diria que aquest curs hem fet quasi cinquanta motxilles, una quinzena de bolsos amb cremallera, una vintena de Kimonos, quasi quaranta bruses senzilles, cinc camises amb màniga muntada, diversos vestits i faldilles, uns trenta estoigs, bosses de diverses mides i colors, vint-i-pico faldilles... Jo crec, doncs, que ens hem merescut unes bones vacances!

Moltes gràcies a totes les dones (els homes també sou benvinguts) que han passat durant aquest curs pels meus tallers. Seguim!



10.6.16

De Crisantems i Llessamins




Anem a posar flors al cementiri. És Tot Sants i fa anys que no ens apropem a la tomba del pare, però pel què sigui, aquest any la mare, en un atac de reconciliació amb el cosmos, em demana que hi anem. Jo no en tinc ganes, però sóc un fill de quasi quaranta molt obedient.
Dins d’una bossa de plàstic posem una ampolla amb una mica de detergent, una baieta i un drap. Després de tants anys, segur que haurem de rascar fort. Comprem un ram de tristos crisantems a la floristeria de sota casa, agafem el vint-i-set i enfilem cap al cementiri.
Un cop allí, recorrem els carrerons mirant enlaire. El tres-cents-seixanta-set, el tres-cents-seixanta-set, tres-cents-seixanta-set....Segur que és aquest? Ens trobem el nínxol ben net i un ram de magnòlies i llessamins despentinats que el custodia.
Una gavina  xiscla sobre els nostres caps.
           Amb un rictus esberlat la mare diu que potser ha estat un alumne, ja saps que el teu pare era molt respectat a la facultat. O potser ha estat una equivocació, de Ricards Massana Barcelona n’és ple, sí, de ben segur que ha estat una equivocació.
          Jo penso que ningú es deixa les ungles netejant una placa de marbre que guarda un mort que no és seu. Però no dic res.
Posem els crisantems enganxats a l’altre ram, que vessa una evident tendror i, embriagats per un perfum de contradicció, marxem arrossegant la bossa dels estris de neteja talment com si fos una cua entre cames.
Les preguntes dansen entre nosaltres, però els tapem la boca amb esparadrap... és una costum que tenim la mare i jo.
I un cop a l’autobús, ja de baixada, cargolant les nanses de plàstic entre els meus dits, dubto de si aquest és el dia en que els vius visiten als morts, o són els morts els que visiten als vius.

Crema de Cerezas


Días atrás, organicé una cena en casa con unas amigas. Una de ellas me dijo que se encargaba de traer el postre. Yo esperaba que apareciese con la bandeja de pastas, o los tarros de helado o una tarta recién horneada, pero se presentó con un mango y un brick de crema de coco para cocinar. Me pidió un cuchillo y la batidora, y mientras yo acostaba a los niños, nos preparó una crema deliciosa, que sirvió en unas copas de mi armario y que decoró con unas capuchinas (flores comestibles) de su jardín. Pensé ¡esta es mi generación, práctica, resolutiva e improvisada!

No me atrevo ni a catalogarlo de receta. Entraría en el grupo de actividades como untar miel en una tostada o prepararse un colacao, pero como queda muy rico y resultón, no he querido dejar de compartirlo por aquí.

Lo he hecho con otras frutas carnosas, como plátano o melocotón, y queda muy bueno, pero hoy lo he probado con cerezas, que ahora mismo son la alegría de la frutería.


Necesitaréis entre 500 y 600 gramos de cerezas y un brick de crema de coco para cocinar (he usado varias marcas, pero la que mejor resultado me ha dado ha sido Isola Bio, porqué es muy cremosa. Y que conste que no me apadrina nadie!)


Tenéis que deshuesar las cerezas y meterlas en la batidora junto con el brick de crema de coco. Batirlo un buen rato para que se deshagan al máximo las pieles de las cerezas. Si sois golosos, le podéis añadir azúcar en el momento de batir, pero yo creo que la crema de coco ya es dulzona, y si la fruta está bastante madura, más.
Después solo tenéis que ponerlo en tarros y meterlo un buen rato en la nevera.

Es un postre genial, pero también puede acompañar un desayuno especial, o usarse como merienda.


27.5.16



Reencontrarse
Reconciliarse
Reenamorarse

18.5.16

Sota el fanal




Mott Street és un carrer de Manhattan que neix a una zona plena de botigues de moda, restaurants i cafeteries. Travessa el que queda del famós Little Italy, amb les estovalles de quadres vermells, llumetes de coloraines penjades a banda i banda, olor a farina torrada i vi negre, i mica en mica va convertint les pizzeries i xarcuteries en parades de fruita i verdura, gent que ven peix dins enormes galledes d’aigua tèrbola, bullici, crits, cartells llampants, fanalets vermells, papers que voleien per terra i cases que semblen caus de finestres allargades i portals petits. Això és Chinatown, i en una d’aquestes cases menudes vivíem la meva mare i jo.
     Un dia que no em podia acabar els fideus, la mare em va dir que el menjar no es llençava i em va donar una bossa de paper:
     –Posa-ho aquí dins, Mai Ling, i quan baixis les escombraries deixa-ho al carrer. Segur que algú ho aprofitarà.
     Amb el meu anorac vermell vaig sortir arrossegant la bossa de la brossa i la vaig apilar amb les de la resta del veïnat. Però el paquet amb els fideus no el podia deixar allà, entre aquells sucs i aquella pudor! Així que vaig travessar el carrer i el vaig posar al peu d’un fanal atrotinat.
     El nostre apartament era minúscul, i la mare i jo dormíem al mateix matalàs. Quan vaig notar que ella s’havia adormit, vaig sortir amb compte del llit i vaig mirar per la finestra. Els fideus ja no hi eren i recordo que vaig pensar que potser hi hauria hagut de posar uns palets perquè no va gens bé menjar amb els dits.
     Tenia sis anys i els vespres es van convertir en el moment més emocionant del dia. Esperava aquella hora per poder deixar sota el fanal el sopar que fingia no poder-me acabar. La mare, que s’havia adonat dels meus tràfecs, sovint m’ho feia menjar tot i em deia que podia baixar el seu arròs, que ella estava tipa. No teníem gairebé res, i per a la mare, que treballava dotze hores al comerç del senyor Wu, era un esforç molt gran omplir dos plats, però em deixava fer. Ella sempre ha pensat que la generositat és un bé preuat. Així que, durant un temps, a taula érem dues, però sopàvem tres.
     Vaig agafar el costum de deixar amb la mica de menjar una nota que escrivia amb molt d’esforç: Espero que t’agradi o avui els pèsols han quedat massa tous o que tinguis un bon any, abriga’t bé que diuen que demà farà fred, aquest és un trosset del meu pastís d’aniversari... Després pujava a l’habitació amb quatre gambades i des de la finestra esperava la dona de l’abric de llana gris. Passava com una ombra, llegia la nota, se la posava a la butxaca i desapareixia carrer enllà amb la bossa de paper agafada al pit. Un dia, a la nota hi vaig haver d’escriure: Ens canviem de casa. Em sap greu no veure’t més. Llavors la dona va alçar el rostre i el fanal il.luminà un somriure lent i uns ulls brillants que es van aclucar quan va inclinar el cap, com un gràcies silenciós. Amb el palmell de la mà ben obert em va fer adéu.
     Ara sóc mestra d’una escola del barri. Tinc un grup de divuit nens de cinc anys, la classe dels hipopòtams. Avui és un dimecres qualsevol. Sortim a esmorzar al pati amb les carmanyoles i entrepans. Fa sol, sembla que definitivament els dies de neu i fred queden enrere per deixar pas a les tardes de camions de gelats i de cinemes d’estiu. Des d’un banc observo la canalla. De sobte se m’apropa la petita Xiao Chen, amb les seves trenes fosques i les galtes enceses:
     –Què tens Xiao Chen?
     La nena em mira, resulta que aquest matí la seva àvia li ha donat un encàrrec per mi. Faig uns copets sobre la fusta del banc:
     –Si? Seu aquí, doncs!
     De dins la motxilla treu un paquet rebregat que m’entrega. L’obro i hi trobo una pila de galetes, i al capdamunt un paperet plegat amb cura: Espero que t’agradin, han quedat una mica massa torrades.
      Un xut de pilota ressona al pati. Els nens criden. Ric i amb el dit m’aguanto una llàgrima que vol fugir. I no sé fer res més que compartir aquelles galetes, asseguda al banc, amb la neta de la dona de l’abric gris que cada nit passava per sota la nostra finestra de Mott Street.


5.5.16

Maig


Arriba un vespre que surts al safareig a buscar cebes pel sopar i, com un vell amant que torna de viatge, et sorprèn un aire càlid, familiar. Arriba una nit que, tornant de la feina, travesses el parc amb la gavardina penjant del braç i l'olor a gespa acabada de segar se't presenta com el pròleg dels mesos que vindran, tan coneguts i tan nous. 

Un bon dia, després d'estar-te barallant hores amb aquell text que no surt, baixes al mercat a veure què trobes per dinar, no hi ha res que et sembli més pausa i més aire fresc que abandonar-ho tot i buscar inspiració per la cuina. Tornes a casa amb una bossa plena de tomàquets, pebrots i cogombres per fer el primer gaspatxo de l'any. 

Una tarda te n'adones que el teu fill només fa que perdre dessuadores, dia sí dia també, perquè a l'hora del pati té calor i abandona el jersei a qualsevol racó, i rondines, i li dius allò tan típic de que un dia perdrà el cap. Aquest mateix matí, a Via Augusta amb Muntaner, uns manobres esbufegaven i es feien gestos en veure passar una noia menuda amb una samarreta blanca ajustada que caminava uns metres enllà. També arriba un moment que surts a regar les plantes descalça, el gres encara és calent i el contrast tèrmic als peus, una festa pels sentits. 

Una nit, obres la finestra i et recolzes a l'ampit amb una copa de vi entre les mans; celebres el final de la jornada, i penses que comença a ser difícil que els nens siguin al llit abans de les deu, que el dia t'empeny a tardes que no s'acaben mai, i que sí, que la tardor és molt bonica, molt melancòlica i tal, però tu ets dona de primavera. Afortunadament, això últim cada any se t'oblida i adonar-se'n de nou es converteix en un dels grans plaers estacionals.

__________________________________________

Llega una noche en la que sales al lavadero a por cebollas para la cena y, como un viejo amante que vuelve de viaje, te sorprende un aire cálido, familiar. Llega una noche en la que volviendo del trabajo cruzas el parque con la gabardina colgando del brazo, y el olor a césped acabado de cortar se te antoja como el prólogo de los meses que están por venir, tan conocidos y tan nuevos.

Un día, después de pelearte durante horas con ese texto que no sale, bajas al mercado a ver si encuentras algo de comer. No hay nada que te parezca más pausa y más aire fresco que abandonar-lo todo y buscar inspiración para cocinar. Vuelves a casa cargada con una bolsa de tomates, pimientos y pepinos para hacer el primer gazpacho del año.

Una tarde te das cuenta de que tu hijo no hace otra cosa que perder sudaderas porqué en el recreo tiene calor y abandona la ropa en cualquier rincón, y te lamentas, y dices aquello tan típico de que un día vas a perder la cabeza, hijo. Esta misma mañana, en Vía Augusta con Muntaner, unos albañiles gesticulaban y hacían soplidos al ver pasar a un chica con una camiseta blanca ajustada que andaba unos metros delante de mí. También llega el momento en el que sales a regar las plantas descalza: el suelo todavía está caliente y el contraste térmico en los pies es una fiesta para los sentidos.

Una noche abres la ventana y te apoyas en el alféizar con una copa de vino entre los dedos; celebras el final de la jornada, y piensas que empieza a ser difícil acostar a los niños antes de las diez, que el día te empuja a tardes que no terminan nunca, y que sí, que el otoño es muy bonito, muy melancólico y tal, pero que tú eres mujer de primavera. Por suerte, esto último parece que cada año se te olvida y volver a darse cuenta de ello se convierte en uno de los grandes placeres estacionales.


25.4.16

Más Sobre New York



Bajo la lluvia, esa lluvia cómoda, Nueva York es preciosa. Los colores se ponen rabiosamente bellos. Esto es una obviedad en la mirada de cualquier visitante, pero no quería dejar de anotarlo. 
Pongo rumbo al Museo de Historia Natural y me bajo unas paradas antes para llegar al museo bordeando el parque. De camino, doy con un par de dólares en el bolsillo de mi chaquetón y soy incapaz de hacer otra cosa que no sea comprarme un hot dog with ketchup and mustard please, y zampármelo en cuatro bocados mientras sigo andando bajo el paraguas.


El Museo, bien. Majestuoso, inmenso, contundente, como un templo, lleno de esqueletos, animales disecados y objetos de otras tribus y culturas. Para mi gusto un poco oscuro, un poco mastodonte. Que nadie se me enfade, pero es que después de ver el Museo de Historia Natural de París, creo que debería abandonar la idea de entrar en ningún otro museo de la misma cuerda.
En el último piso encuentro la única sala luminosa. Allí se exhiben los esqueletos de dinosaurios. Hay unos grandes ventanales que dan al lado oeste de Central Park. Un lugar perfecto para tomar fotos de la calle, los paraguas, los autobuses amarillos, la gente apresurada entre charcos, el asfalto brillante y los árboles desnudos. You look like a profesional. Una voz grave a mi espalda. Can you take me a picture? Me giro ¿será a mí? Un hombre alto, cincuentón, con pinta de coger aviones a menudo y look distendido, me ofrece su iphone y me pide si le puedo tomar una foto delante del ventanal, que se vean el parque y la silueta de los rascacielos de fondo. Primera sorpresa: el you look like a profesional. Segunda sorpresa, le estoy entendiendo perfectamente. En mi interior pienso tú no eres americano, tu, como mínimo, eres del Norte de Europa o así. Nerviosa y con la presión del youlooklikeprofesional intento tomar tres fotos con un encuadre digno. Luego, que de dónde eres, que oh Barcelona, nunca he estado allí, que a qué te dedicas… Me despido con un torpe have a nice day. Tercera sorpresa: andar sola por un museo, rollo bohemio, te convierte en carne de maduritos paseantes. Y lo digo con conocimiento de causa, pues en este viaje ya llevo dos experiencias similares...


Un poco aturdida, no sé si es el inglés que me roba espontaneidad para torear situaciones de esta índole, o si es el museo, que me esconde su salida, consigo llegar a la calle. Llueve con ganas y un par de armarios de seguridad no nos permiten quedarnos bajo el porche del museo. Esto también lo he observado, los neoyorkinos están muy bien organizados y son muy resolutivos en situaciones de aglomeración. Tienen mano para estas cosas, nosotros parecemos un rebaño manso y ellos tienen el arte del perro de tura.


Paseo por las calles del Upper West Side, embobada con la primavera, con la lluvia, y con todas esas casitas de escaleras y ventanas ideales que hemos visto en tantas y tantas películas. Subo Amsterdam Avenue, dispuesta a descubrir si Barney Greengrass es como había imaginado. Puedo asegurar que sus cafeteras redondas de cristal con tapón rojo, sus mesas de mármol abarrotadas, sus estantes llenos de latas de caviar, encurtidos, mermeladas y salsas impensables, las cestas de bagels, los mostradores con bandejas de salmón, el personal, con esos delantales blancos rudos, no me defraudan en absoluto, pero también siento por primera vez que preferiría hacer mis excursiones acompañada, compartiendo esos egg overeasy, y no tener que guardar todo lo vivido en  doce horas como material para avasallar a Andrés cuando nos reunamos en el hotel.