19.12.18

Conte




La neu de Nadal

A fora ha començat a caure una neu fina, com pètals de cristall. Una dona, dreta davant la finestra, es deslliga el davantal de la cintura i l’abandona sobre la butaca. Sense deixar de mirar el carrer, es treu les sabates i se serveix una copa de vi. Una nena juga sobre la catifa i xiuxiueja cançons. L’estança fa olor d’escudella, de pollastre rostit, de prunes i carbassa, de canyella i pomes al forn.
—Què faràs la nit de Nadal?
—La nit de Nadal?
     Doncs com cada any, li havia respost ella resseguint amb els ulls aquella esquerda de sobre el llit que se sabia de memòria. Plegarà abans de la feina, anirà a buscar l’Ona i de camí cap a casa compraran un ram d’eucaliptus i unes mandarines per al tió. Posaran música i l’Ona l’ajudarà a fer la pilota del caldo. Hauries de veure com li agrada..., tan petitona, abocada dins el bol, empastifant-ho tot d’all i julivert i menjant grapats de pa ratllat com si fos sucre! Mentre  el caldo va fent, ens dutxarem i ens posarem un pijama de mudar. Canviarem l’hule per les estovalles de lli i soparem com unes reines. L’any passat, quan menjàvem els torrons, vam cantar les nadales que l’Ona havia après a l’escola. Va ser maco, somriu.
     Ell s’incorporà, clavà el colze al coixí i repenjà el cap sobre el palmell de la mà:
—No m’ho vull perdre ni un any més. Miraré si tinc un pijama prou de mudar —ella deixà de repassar l’esquerda per repassar les ombres i espigues d’aquells ulls verds que tenia a escassos vint centímetres–. M’agradaria molt passar la nit de Nadal amb tu i l’Ona.
     Fa un glop de vi. Des del seu pis els paraigües semblen baldufes que deixen un camí de petjades. Tothom corre cap a casa. A l’altra banda del carrer, el parc es torna un llençol blanc i els arbres, amb els braços estesos, van rebent el pes de la neu sense fer fressa. El cotxe d’ell, amb aquell verd oliva, hi farà bonic aparcat a la vorera. El dia que el va acompanyar a triar-lo, un home rabassut que feia olor de caliquenyo, en encaixar les mans per acomiadar-se, els va dir que eren un matrimoni encantador. Recorda que van fer un passeig per la carretera de la costa, era un divendres radiant de primavera, i van somniar com seria ser un matrimoni, si tot fos més senzill.
     Aquesta nevada anticipa un vespre per recollir-se a casa i això l’omple de felicitat. Mira el rellotge de polsera. Es pregunta quina excusa deu haver inventat per poder passar aquesta nit tan assenyalada amb elles. La veritat és que tant li fa. De fet, ell sempre arriba amb la camisa planxada i una mentida que deixa a la guantera. Entre ells dos no hi ha cap engany, i això la fa digna. I no necessita més, perquè, quan hi és, és absolutament seu.
     Esquivant la menuda que llegeix contes estirada a la catifa, s’afanya a tancar el foc.  Treu el paquet de galets de l’armari i el deixa sobre el marbre, entre el cava i la llauna de neules. Apa, Roser, com te’ls gastes, li havia dit la Carme entaforant el nas dins del cistell. Que nerviosa la posava la Carme, semblava que fes guàrdia a l’escala, que estigués rere la porta esperant.
—Alerta que cremo! —diu travessant la sala per anar a deixar l’olla al balcó—. El brou s’ha de refredar de pressa, si no, es fa malbé —explica a la nena.
     Torna a mirar l’hora.
—Ona, vine, que m’ajudaràs a parar taula.
     La nena s’aixeca i deixa un escampall de plastidecors i papers, obre el calaix del xifonier i compta un, dos..., tres! Tres tovallons! La mare la veu de cua d’ull com s’apropa a la taula fent saltirons:
—Estàs contenta, eh?
—Li agrada el torró de crema?
—Doncs no ho sé, li hauràs de preguntar tu mateixa, i, si és que sí, li dius al tió a cau d’orella.
     La Roser allisa amb les mans les arrugues de les estovalles. Mare i filla posen els coberts, les copes, i uns plats que la petita diu que són els seus preferits perquè tenen unes floretes liles i un fil daurat. La Roser encén tres espelmes a l’ampit de la finestra i deixa un pom de vesc al centre de la taula. Quan la nena dormi, durà les espelmes a la tauleta de nit, penjarà el ram al marc de la porta de l’habitació i demanarà una abraçada i un petó de la bona sort. Asseguda al braç de la butaca, encén un cigarret. Fuma lentament, aguantant el cendrer amb la mà. La neu cau amb més intensitat, és fosc i els flocs recullen la llum dels fanals. El timbre de la porta fa xisclar d’alegria la menuda i ella esclafa la cigarreta amb una tremolor lleugera. Passen els anys i sempre és com una segona cita.
     Però no, rere la porta hi ha la Carme amb sabatilles. Necessita sal, o més aviat necessita una excusa per posar el nas a casa i veure què s’hi cou.
—Un segon, ara te la porto —diu la Roser sense acabar d’obrir la porta. Però és en va: així  que ha fet dues passes cap a la cuina, la veïna ja és dins.
—Quina bona olor que fa la casa! No sabia que tenies tanta mà amb els fogons, noia!
     La Roser s’afanya a posar un grapat de sal en una tassa i, quan torna, se la troba plantada enmig de la sala, com si fos l’eix d’una brúixola boja, mentre els ulls no deixen racó sense examinar. Ara em vindrà amb allò de t’has de buscar un home, que quina pena que estiguis sola, que aquesta nena necessita un pare que hi sigui cada dia..., pensa la Roser. Així que, decidida, li allarga la tassa i s’agafa al pom de la porta:
—Que tinguis un bon Nadal, Carme.
     Quan el frec de les sabatilles de la veïna s’ha allunyat escala avall, torna a mirar el rellotge de polsera:
—Falta molt perquè arribi, mama?
—Suposo que no, reina. Vine, saps què farem? Obrirem l’última finestreta del calendari d’advent.
—El vint-i-quatre! —diu la nena saltant al seu voltant.
     La mare despenja el calendari de la paret, fa un últim glop de la copa que havia abandonat a la taula i s’asseu a la butaca. Mirant de reüll a l’altra banda del vidre, on les volves cauen amb fúria i no deixen veure el carrer, s’asseu a la nena a la falda i li explica que l’última finestreta és el final d’una etapa que dona pas a un nou moment. L’obren amb molt de compte, i apareix un nen Jesús sobre una flassada impecable, té els ulls clucs. La nena el toca amb el dit:
–Sembla que dorm, oi?
–Sí. Segurament està molt cansat perquè acaba de néixer. I néixer és un esforç molt gran.
–Tinc gana...
–Posa el caparró aquí. Esperarem una estoneta més, d’acord? Segur que està a punt d’arribar.
     Embolcalla la nena amb els braços i les dues es queden embadalides veient la neu callada. El campanar toca dos quarts. El vi li està fent efecte, les parpelles li pesen, cada múscul es va afluixant i cau en un son lleuger.
     Unes sirenes llunyanes la desperten. Ja no neva. Fa un petó a la nena, que dorm. I de sobte una foscor li omple els ossos. Una de les tres espelmes s’ha apagat i rau muda. Les extremitats se li engarroten de cop i volta. Una ambulància passa per sota casa, i no gaire lluny les sirenes de policia fan escàndol en una nit que es torna negra. Una gelor la penetra. Té fred, molt fred. Amb compte de no despertar-la, deixa la nena a la butaca. Va a buscar l’abric vermell i se’l posa amb dificultat. Treu una capseta de llumins de la butxaca. Rasca un llumí rere l’altre, cada cop més neguitosa, fins que llança la caixa amb ràbia perquè no aconsegueix encendre’n cap. Li costa respirar. Mira el parc, blanc i fosc. Amb l’ajuda de l’espelma més llarga, pren la que s’havia apagat. Al carrer se senten veus, crits, corredisses.
     Abriga la menuda amb una manta i l’agafa a coll. La porta de casa es queda oberta i la punteta de la manta va resseguint el camí fet, com un regueró. Al replà del segon, la Carme treu el cap:
—Roser, Roser! Saps què ha passat? Quina tragèdia! Es veu que aquí mateix, a la cantonada de la perruqueria, un cotxe verd... Però on vas a aquestes hores? —La noia continua baixant l’escala, graó a graó, amb la nena ben arrapada al cos— Roser, torna, dona! On vas? Fa molt fred! Què tens? Però on vas amb la nena?!
     Impassible, travessa el carrer sense mirar. Llums intermitents esquitxen les façanes. Però ella només veu el parc, només vol el parc. Abans d’entrar-hi s’atura, vacil·la. Gira el rostre i busca la finestra del seu apartament. Dues flames, soles, dansen a l’ampit. Agafa la menuda amb força i enfonsa els peus a la neu. Amb dificultat va obrint una rasa. Camina, camina, camina i lluita per mantenir-se dreta. Camina per no caure. S’allunya de casa, del vesc a la taula, del brou que es gebra al balcó. I com un teixit que s’esquinça per on pot, va fent voltes fins a convertir-se en una taca de vermell i de dolor enmig de la immensitat verge del parc. Finalment, es desploma. Es desploma i abraça la seva filla, que obre els ulls endormiscada.  Que la vida s’aturi. No es tracta de caminar. Ja no hi haurà millor empara que aquesta neu, aquesta neu que li esqueixa els genolls i les tíbies. Esperarem l’aigua, xiuxiueja amb la boca enganxada als cabells de l’Ona.

21.3.18







20 de Març, 2018



La neu es desfeia a les teulades i els regalims espetegaven contra les uralites, les baranes dels balcons, el gres dels patis, tot el matí, i jo, em cosia uns pantalons i una brusa per l'armari de primavera. Ara la trinxa, ara la goma, ara un repunt aquí, però tancava els ulls i la imatge dels flocs que queien silenciosos i emblanquinaven els carrers mentre tots dormíem a recer, m'acompanyava. Què té la neu que ens dona aquesta pau? S'apropa el meu aniversari, sóc filla de la primavera, jo.

Després he anat a buscar el Ramon a l'escola. Estava tot enfangat, tinc un forat a la sola de la sabata i els mitjons m'han quedat xops. Li he dut un entrepà de crema de xocolata i hem tornat a poc a poc. Les tardes de dimarts, són tranquil·les. Quan hem passat davant la llibreria, m'ha demanat d'entrar-hi. Només a mirar, m'intenta convèncer. M'agrada entrar a les llibreries amb el Ramon. És com si el temps s'aturés, ens vigilem de cua d'ull entre els prestatges, i és curiós, perquè parlem fluixet, com si fóssim en una biblioteca. He sortit amb el llibre de la Roser Capdevila sota el braç, "La nena que volia dibuixar". Tinc moltes ganes d'evadir-me entre les anècdotes de la seva vida i els detallets dels seus dibuixos, com quan era petita.

Preparava sopa de ceba, potser l'última de la temporada, m'he dit, aquest cop sí, i a la ràdio les notícies eren esperançadores i tristes, totes dues coses alhora. Aquesta primavera ens fa falta a tots, que l'hivern s'està fent llarg. I mentre la sopa es gratinava al forn, he sortit a la terrassa. Sembla que els pèsols d'olor treuen el cap.





12.3.18

Mare


 
     Aparta la cortineta de la finestra de la cuina amb discreció, just per veure com la filla marxa carrer enllà. El remugar de l’autobús ressona entre les cases, de matinada. No hi ha ni una ànima. Només la noia, que camina decidida, que arrossega el cordó d’una bamba, que s’entortolliga un mocador al coll de qualsevol manera. La dona tanca la cortineta amb cura i estén la massa de la coca sobre el marbre, avui és la revetlla de sant Joan i hi haurà feina a la fonda.
     Sota el fanal, la jove furga dins la motxilla. Troba el moneder entaforat dins del necesser que li van regalar quan va fer els divuit anys. Amb la pinta i el desodorant entre les mans, el necesser sota l’aixella i la motxilla mal penjada a l’espatlla, puja els tres graons de l’autocar. Diu bon dia, diu a Manresa i diu gràcies. S’entafora a la butxaca el bitllet i les nou pessetes de canvi. Quan el campanar toca dos quarts de sis, les portes de l’autobús es tanquen i es posa en marxa. Voreja la plaça, on una immensa pila de mobles espera per ser cremada aquesta nit. Aquesta nit, ves a saber com la passaré jo aquesta nit!

—Ja t’ho has pensat bé? —la mare havia entrat a l’habitació amb les mans entrecreuades sobre el ventre. S’ajupí per recollir de terra la bata i la penjà rere la porta—. Si és que no és pels quartos, filla. I si després te’n penedeixes? No té volta enrere, això.
     La noia es va incorporar, cansada:
—Decideixi el què decideixi, no hi ha volta enrere, mare.
     Per poder seure, la dona apartà una pila de llibres que hi havia als peus del llit.
—Aquí estaríeu bé. Jo t’ajudaria a tirar endavant —va apartar una pila de llibres que hi havia als peus del llit i va seure—. Sempre t’ha agradat a tu la fonda, potser podríem arreglar la cuina i fer aquest restaurant que de petita somiaves.
—Tu ho has dit, de petita. Estic estudiant, mare. No em vull quedar en aquest poble de mala mort, jo...
—Aquest poble de mala mort és on has nascut. Tu, jo i cinc generacions anteriors. 

     Al capdamunt del camí de Gressolet l’autocar s’atura i recull dos miners. Un d’ells, el que du un cigarret fent equilibris al llavi inferior, deixa anar un déu vos guard adormit just en el moment que la mare fa lliscar el corró sobre la massa; els clients es comencen a llevar i ella encara no té els esmorzars a punt. Amb gràcia, col·loca la fruita i els pinyons sobre la coca, i ho espolsa amb una pluja de sucre.

—I l’Elies?
     La noia plegava els tovallons acabats de planxar i els posava dins d’ una panera.
—No sé què vols dir, mare.
—Ell n’està molt de tu encara. És un bon noi, treballador i honrat. Si provessis de parlar amb ell, si li donessis esperança, si... —la noia es va aturar per mirar la mare amb una desconfiança palpable—. No cal que li expliquis tot. Seria una bona solució. No faries mal a ningú, filla, al contrari. I tothom té secrets en aquesta vida.
—Això no seria un secret, seria una mentida.
—Una mentida que evitaria una mort.
—Prou! Que no ho entens? No es tracta de salvar a ningú. Es tracta del que jo vull fer amb la meva vida. Vull triar. Tan et costa d’entendre?
—Però és que ja vas triar, vas triar un home casat, punyeta! Vas triar un home casat, i mira’t, ho vols fer pagar a un innocent, a una ànima indefensa. No sé com pots tenir la consciència tranquil·la.
—Fer-ho pagar a un innocent? I l’Elies no és un innocent, mare?! T’estàs sentint? No és molt més fàcil acabar amb el problema, enlloc d’emmerdar a qui no hi té res a veure?!
—No cridis, que et sentiran... Abaixa la veu —la dona agafà la panera amb els tovallons a mig plegar—. Per acabar amb el problema, com tu dius, et despendràs d’aquest fill, però aquest fill no desapareixerà, el duràs sempre, i d’això no te n’adones.
     L’autocar surt de la vall. Un dia passejarem pels carrers de Barcelona, li va dir ell. I anirem a veure una exposició, i farem un cafè, i et duré a l’estudi i et pintaré. Nua. Nua ho va xiuxiuejar a cau d’orella i tota ella es va eriçar. Repenja el cap a la finestra i fa lliscar la mirada sobre les aigües verdes del pantà. A la fonada, la mare obre el forn i una bafarada d’escalfor i pinyons torrats l’abraça amb violència. Com l’abraçada que hores abans havia fet a la seva filla, envoltant-la amb la por, estrenyent-la amb la impotència. Mai abans havia fet una despesa tan amarga, tan a contracor. Perdré un net, però no una filla, es consola.

     Baixa de l’autobús i se n’adona que el tren espera a l’andana. Amb la motxilla mal tancada arrenca a córrer. Dins de l’estació s’entrebanca i el necesser cau per terra. La pinta, el raspall, la colònia, tot rodola. S’ajup a recollir-ho i les portes del tren es tanquen amb un esbufec. Agenollada veu passar els vagons; cada cop més ràpids, cada cop més estridents. A l’altre banda de l’andana, una nena, de la mà de la seva mare, estén la mà enlaire i diu adéu al tren fent saltirons. I després, silenci. Estàs bé? Li pregunta una noia amb mocassins marrons. Sí, sí, gràcies. Una a una, recupera les pertinences i les posa amb cura dins la bossa. Es lliga la sabata amb parsimònia. S’aixeca, s’espolsa els genolls, es posa les nanses de la motxilla a l’esquena i alça els ulls a la pantalla per saber quan surt el proper tren a Barcelona. Arribaré  deu minuts tard a la clínica..., potser hauria de trucar i avisar. S’asseu al banc que hi ha al costat de la cabina, rendida. Treu de la motxilla la targeta de la clínica, i quatre figues seques que la mare li ha embolicat en un tovalló. Clava l’ungla a una de les figues i l’obre..., somriu perquè se n’adona que aquest gest és herència de la mare, sempre les obre per comprovar que no hi ha cap cuc, que no hi ha cap tara. S’aixeca, busca un duro a la butxaca i l’introdueix a la ranura de la cabina.  Comença a marcar, penja. Torna a marcar.
—Digui? — La noia ofega un sanglot i es prem el telèfon contra l’estomac, mentre els genolls se li pleguen acompanyant un lament mut.—Si? Digui?
    Fregant-se amb el puny les llàgrimes i els mocs, aconsegueix balbucejar:
—He vist la pila de mobles per cremar. He perdut el tren. Té pinyons la coca, mare?

22.1.18






Ara que necessito meditar el destí,
escolto el teu son en la penombra de la cambra.
El vaivé no s’atura, vola, s’allunya
en cada alè hi sento
 una marxa de fulles que es despengen de la vida que ens queda.
I em turmenta l’arbre nu,
cada nit.

Però si arriba l’hivern
Deixaré la remor d’ales a l’ampit
 I ens vestirem amb aquest vell edredó,
ja en sabrem tant, de la vida,
que no hi haurà temps
que no hi haurà por. 


30.12.17





La meva família i jo marxem al nostre lloc de silenci preferit, a esperar el nou any. Hem carregat el cotxe de mantes, jocs de taula, llibres, sopes de sobre, vi i xocolata, i anem a buscar gebre i fred.

No sóc de fer propòsits, o potser sí, però són tan íntims i petits, que no val la pena dir-los en veu alta. Sóc bastant desorganitzada amb la gestió del temps, així que confeccionar una llista de fites a assolir i distribuir-les al llarg de tot un any, se’m fa una missió impossible. Sí que sóc de balanços, però, i no ho faig conscient, em surt natural. Quan comença la preparació del Nadal, el meu esperit ja inicia un replegament, i un cop ens hem menjat els torrons, la carn d’olla i el rap amb escamarlans, aquells dies que queden entre sant esteve i el 31, el replegament és absolut. 

Si m’allunyo de les pupes i alegries pròpies, l’any que tanquem ha tingut un grau de consternació considerable. Ens hem hagut d’aturar, revisar els ideals, preguntar-nos quins són els límits de la moral. Hem vist, incrèduls, coses terribles. Però un cop hem abaixat el lliri, ens hem plantejat la certesa de la llibertat intel·lectual, la vulnerabilitat de l’home davant les manipulacions, la validesa de les posicions radicalitzades. Hem apel·lat als avantpassats i hem buscat respostes en les cicatrius mal tancades. Som molts els que hem caigut de la figuera, els que hem perdut la innocència durant aquest 2017. I no només la innocència, a estones també la identitat, perquè per posicionar-te has de trontollar. No estàvem preparats per segons quins dubtes.


Potser he trigat una mica massa a identificar les eines per no quedar-se en el dolor, a celebrar l’enginy, a trobar un significat profund a paraules com perseverar. Potser és cert que tota crisis és madurar; jo tanco l’any sentint-me més forta. Com us deia, marxem, ben abrigats, a contemplar els arbres nus i a esperar amb il·lusió la llum de gener, la més bonica de l’any.