11.9.16

Tallers Costura - Tardor 2016


Aquí us deixo els nous Tallers que faré aquesta Tardor a la Casa De Cultura i a Casa Sagnier. Moltes ganes de retrobar-me amb les alumnes conegudes i de conèixer noves costureres!

COSTURA AVANÇADA (Casa Sagnier)
Dimarts Tarda de 16'30 a 18'30
del 27/09 al 13/12

COSIM A MÀQUINA - CONTINUACIÓ (Casa de Cultura)
Dimecres Tarda de 19'00 a 21'00
del 5/10 al 21/12
Aquest taller va dirigit a tots aquells que teniu unes nocions bàsiques de costura i del funcionament d'una màquina, però que voleu seguir aprofundint de manera que cada vega us sentiu més lliure per dur a terme els vostres projectes. Primer confeccionarem uns pantalons amb goma i butxaques. La resta de sessions les dedicarem a dur a terme un projecte propi de cada alumna (ja sigui de peça de vestir o d'un complement).

APRÈN A COSIR A MÀQUINA I (Casa Sagnier)
Dimarts Tarda de 18'30 a 20'30
del 27/09 al 13/12
 
COSIM A MÀQUINA - INICIACIÓ (Casa de Cultura)
Dimecres Tarda de 17'00 a 19'00
del 5/10 al 21/12

En aquest taller aprendrem a fer anar la màquina de cosir des de zero. Posarem l'accent en els acabats i agafarem una bona base que ens permeti encarar projectes cada cop més complicats. Realitzarem diverses peces, totes elles pensades per anar cumant coneixements: Una bossa del berenar, una bossa forada, un estoig amb cremallera i folre, uns individuals...

APRÈN A COSIR A MÀQUINA II (Casa Sagnier)
Dimecres Matí de 10'00 a 12'00
del 28/09 al 14/12

Aquest taller està pensat per tota persona que ja té alguns coneixements de costura i que vulgui treballar nous aspectes. Aprendrem a frunzir, a fer traus i a posar cremalleres invisibles. I per això, realitzarem diversos projectes en els que calgui utilitzar aquests conceptes: un bolso bombonera, una faldilla a mida o un vestit, aón algunes de les propostes que farem a aquesta classe.

PANTALÓ AMB GOMA
Dimecres Matí de 12'00 a 13'30
del 28/09 al 14/12
En aquest taller us proporcionarem el patró d'un còmode pantaló amb goma i butxaca, i li farem laes petites modificacions que calgui per adaptar-lo al cos i al gust de cada alumna. Parlarem d'acabats, de teixits,etc...


Les inscripcions a Sagnier (Barcelona) comencen el dilluns 12 de Setembre i a la Casa de Cultura (Sant Cugat), ja estan en marxa des del passat dimecres 7. Recordar-vos que és molt important que demaneu el llistat de material a dur el primer dia. 

Ens veiem aviat!!




7.9.16

Anotacions des de Portugal



Óbidos és un poble blanc al capdamunt d’un turó. Les façanes encalcinades i les teulades de color albercoc, encerclades per una muralla medieval, s’apilen amb un desordre distès. Els carrers drets, empedrats amb llambordes llimades pel temps, segueixen el pendent de la muntanya i es fan feixucs, sobretot sota el sol d’agost. Oliveres i buguenvíl·lies esquitxen  murs i jardins. Des de dalt de la muralla, sembla com si als teus peus s’estengués un antic cobrellit blanc, apedaçat i alegre.

Óbidos es un pueblo blanco en la cima de una colina. Las fachadas encaladas y los tejados de color albaricoque, cercados por una muralla medieval, se amontonan con un desorden distendido. Las calles, adoquinadas con piedras limadas por el tiempo, siguen la pendiente de la montaña, empinadas y latosos, sobretodo bajo el sol de agosto. Olivos y buganvilias salpican muros y jardines. Des de arriba de la muralla, parece como si, a tus pies, se extendiera una colcha blanca, llena de parches y alegría.


L’absència de pla urbanístic per Óbidos, cosa normal en una vila medieval, fa que amb prou feines sigui possible la circulació amb cotxe o moto. Al matí doncs, els autobusos descarreguen a l’entrada del poble, i bafarades de turistes es passegen per la Rúa Direita i la Praça de Santa Maria. El visitant es concentra en un parell de carrers, artèries principals del poble, atapeïts de botigues de postals, artesania sospitosa, restaurants de bacallà i paradetes on pots degustar el ginja, un licor de cirera típic de la regió, que se serveix en una cassoleta de xocolata. Obvien que a escassos metres es desplega tot l’encant d’Óbidos: desenes de racons aturats en el temps. 

Estem allotjats a la Casa de Cima que, com el seu nom indica, és al cim d’un carrer costerut que puja fins al castell. La casa és molt antiga, plena de misteris que submergeixen als nens en les més grans aventures de l’estiu. Armaris secrets, trampetes al terra, rebostos excavats a la roca. Cada objecte, cada estança, sembla que porti escrita una història, una història de gent que s’ha estimat aquella llar, i és potser això el què fa que s’hi estigui tan a gust a la Casa de Cima.

La ausencia de un plan urbanístico para Óbidos, cosa normal en una villa medieval, hace que apenas sea posible circular con coche o moto. Por la mañana, pues,  los autocares descargan en la entrada del pueblo, y oleadas de turistas se pasean por la Rúa Direita y la Praça de Santa Maria. El visitante se concentra en un par de calles, arterias principales del pueblo, atiborradas de tiendas de postales, artesanía sospechosa, restaurantes de bacalao y chiringuitos donde degustar el Ginja, un licor de cereza típico de la región que se sirve en una tacita de chocolate. Ignoran que a escasos metros se despliega todo el encanto de Óbidos: docenas de rincones detenidos en el tiempo.

Estamos alojados en la Casa de Cima que, como su nombre indica, está en la cima de una calle que sube, derecha, hasta el Castillo. La casa es muy Antigua, llena de misterios que sumergen a los niños en las más grandes aventures del verano. Armarios secretos, trampillas en el suelo, despensas escavadas en la piedra de la montaña. Cada objeto, cada cuarto, parece que lleve escrita una historia, una historia de gente que ha amado ese hogar, y quizás sea eso lo que hace que se esté tan a gusto en la Casa de Cima.


Aquí, de seguida he agafat una rutina. Surto del llit quan encara dormen tots. Amb compte de no fer cruixir el terra, vaig a la cuina, em preparo un cafè, m’assec davant de la finestra i escric. El ritme del poble és lent. El silenci regna al carrer i a la sala. Dies enrere, em vaig distreure amb el soroll d’unes claus a la tanca del jardí de l’altre banda del carrer. Com una vella xafardera, em vaig apropar a la finestra procurant que la cortina em tapés: d’esquenes a mi, un home gran, encorbat però amb un cos fort, obria la porta del patí. Duia un cubell i unes grans tisores de podar. Eren quarts de vuit, i un vell jardiner es disposava a treballar mentre els amos feien el ronso al llit. I una nostàlgia que no em pertoca em va envair; tinc la impressió de que, per sobreviure, els autòctons han permès que les seves cases i jardins caiguessin en mans dels forasters, la majoria anglesos, i hi tornen a entrar per tenir-ne cura y mantenir-les, ja sigui com a minyones, senyores de la neteja, cuiners, pintors, manobres o jardiners.

Aquí, enseguida me he hecho mi rutina. Salgo de la cama cuando todos duermen. Con cuidado de que el suelo no cruja bajo mis pies, voy a la cocina, me preparo un cafè, me siento delante de la ventana y escribo. El ritmo del pueblo es lento. El silencio reina en la calle y en el salón. Días atrás me distraje con el ruido de unas llaves en la cerca del jardín de enfrente. Como una vieja cotilla,  me acerqué a la ventana intentando que la cortina me tapara: de espaldas a mi, un hombre mayor, encorvado pero con cuerpo fuerte, abría la cancela. Llevaba un cubo y unas grandes tijeras de podar. No eran ni las ocho y un viejo jardinero se disponía a trabajar mientras los amos remoloneaban en la cama. Y una nostalgia que no me pertenecía me invadió; tengo la impresión de que, para sobrevivir, los autóctonos permitieron que sus casas y jardines cayesen en manos de los forasteros, la mayoría ingleses, y vuelven a entrar en ellas para cuidarlas y mantenerlas, ya sea como mujeres de la limpieza, cocineros, niñeras, pintores, paletas o jardineros.




Quan la família es comença a llevar, els deixo parant taula per esmorzar i vaig a buscar el pa. Camino amb pas lleuger per les llambordes, vigilant de no posar el peu en falç. Duc el moneder sota el braç i les claus penjant d’un dit. La Fernanda, la masovera, em va parlar d’un forn de llenya i, des del primer matí a Óbidos, l’he convertit en un ritual imprescindible per començar la jornada. Aparto la cortina de tiretes, bom dia! Fa olor a farina i ferment. D’un enorme bol de terrissa, una mestressa treu la massa i l’escampa tot fent muntanyetes sobre el marbre enfarinat. El foc que cou els panets rere una porteta de fusta, fa que l’establiment sigui terriblement calurós. Uns panets blancs i tendres, que són entregats dins d’una paperina de paper d’estrassa. La noia que atén al taulell, una joveneta de corbes generoses i pell lluminosa, és la primera portuguesa amb qui tinc tracte diari. Ara ja em somriu quan em veu entrar per la porta i em diu amanhá quan marxo. Esquivant turistes distrets i pals de selfie, busco els carrer més tranquils per tornar a casa. Entro triomfant, amb la meva paperina de bolhos calents a les mans. Untats amb mantega i sucats en un vas de llet, són el nostre festí matinal. I els granets de farina escampats per les estovalles vermelles, sens dubte, una imatge que trobaré a faltar quan tornem a la realitat.

Cuando la familia empieza a levantarse, los dejo poniendo la mesa para el desayuno y voy a por el pan. Ando con paso ligero por los adoquines, poniendo atención en no tropezar. El monedero bajo el brazo y las llaves colgando de un dedo. Fernanda, la casera, me habló de una panadería donde cocían el pan en un horno de leña, y desde la primera mañana en Óbidos, lo he convertido en un ritual imprescindible para empezar la jornada. Aparto las cortinas de tiritas, Bom dia! Huele a harina y fermento. De un enorme cuenco de loza, una mujer saca pedacitos de masa y los esparce en forma de montañita por una superficie enharinada. Las llamaradas, que cuecen los panecillos tres una puertecita de madera, hacen que el establecimiento esté tremendamente caldeado. Unos panecillos blancos y tiernos, que se te entregan envueltos en papel manila. La chica que atiende en el mostrador, una jovencita de curvas preciosas y piel tersa,  es la primera portuguesa con la que tengo trato diario. Ahora ya me sonríe cuando entro por la Puerta y me dice amanhá cuando me marcho. Esquivando palos de selfie y turistas distraídos, busco las calles más tranquilas para regresar a casa. Entro triunfante, con mi papelina de bolhos calientes entre las manos. Untados en mantequilla y mojados en un vaso de leche, son nuestro festín mañanero. Y las motitas de harina esparcidas por el mantel rojo, sin lugar a dudas, una imagen que echaré de menos cuando volvamos a la realidad.