Mare

 

     Aparta la cortineta de la finestra de la cuina amb discreció, just per veure com la filla marxa carrer enllà. El remugar de l’autobús ressona entre les cases, de matinada. No hi ha ni una ànima. Només la noia, que camina decidida, que arrossega el cordó d’una bamba, que s’entortolliga un mocador al coll de qualsevol manera. La dona tanca la cortineta amb cura i estén la massa de la coca sobre el marbre, avui és la revetlla de sant Joan i hi haurà feina a la fonda.

     Sota el fanal, la jove furga dins la motxilla. Troba el moneder entaforat dins del necesser que li van regalar quan va fer els divuit anys. Amb la pinta i el desodorant entre les mans, el necesser sota l’aixella i la motxilla mal penjada a l’espatlla, puja els tres graons de l’autocar. Diu bon dia, diu a Manresa i diu gràcies. S’entafora a la butxaca el bitllet i les nou pessetes de canvi. Quan el campanar toca dos quarts de sis, les portes de l’autobús es tanquen i es posa en marxa. Voreja la plaça, on una immensa pila de mobles espera per ser cremada aquesta nit. Aquesta nit, ves a saber com la passaré jo aquesta nit!

—Ja t’ho has pensat bé? —la mare havia entrat a l’habitació amb les mans entrecreuades sobre el ventre. S’ajupí per recollir de terra la bata i la penjà rere la porta—. Si és que no és pels quartos, filla. I si després te’n penedeixes? No té volta enrere, això.

     La noia es va incorporar, cansada:

—Decideixi el què decideixi, no hi ha volta enrere, mare.

     Per poder seure, la dona apartà una pila de llibres que hi havia als peus del llit.

—Aquí estaríeu bé. Jo t’ajudaria a tirar endavant —va apartar una pila de llibres que hi havia als peus del llit i va seure—. Sempre t’ha agradat a tu la fonda, potser podríem arreglar la cuina i fer aquest restaurant que de petita somiaves.

—Tu ho has dit, de petita. Estic estudiant, mare. No em vull quedar en aquest poble de mala mort, jo...

—Aquest poble de mala mort és on has nascut. Tu, jo i cinc generacions anteriors. 

     Al capdamunt del camí de Gressolet l’autocar s’atura i recull dos miners. Un d’ells, el que du un cigarret fent equilibris al llavi inferior, deixa anar un déu vos guard adormit just en el moment que la mare fa lliscar el corró sobre la massa; els clients es comencen a llevar i ella encara no té els esmorzars a punt. Amb gràcia, col·loca la fruita i els pinyons sobre la coca, i ho espolsa amb una pluja de sucre.

—I l’Elies?

     La noia plegava els tovallons acabats de planxar i els posava dins d’ una panera.

—No sé què vols dir, mare.

—Ell n’està molt de tu encara. És un bon noi, treballador i honrat. Si provessis de parlar amb ell, si li donessis esperança, si... —la noia es va aturar per mirar la mare amb una desconfiança palpable—. No cal que li expliquis tot. Seria una bona solució. No faries mal a ningú, filla, al contrari. I tothom té secrets en aquesta vida.

—Això no seria un secret, seria una mentida.

—Una mentida que evitaria una mort.

—Prou! Que no ho entens? No es tracta de salvar a ningú. Es tracta del que jo vull fer amb la meva vida. Vull triar. Tan et costa d’entendre?

—Però és que ja vas triar, vas triar un home casat, punyeta! Vas triar un home casat, i mira’t, ho vols fer pagar a un innocent, a una ànima indefensa. No sé com pots tenir la consciència tranquil·la.

—Fer-ho pagar a un innocent? I l’Elies no és un innocent, mare?! T’estàs sentint? No és molt més fàcil acabar amb el problema, enlloc d’emmerdar a qui no hi té res a veure?!

—No cridis, que et sentiran... Abaixa la veu —la dona agafà la panera amb els tovallons a mig plegar—. Per acabar amb el problema, com tu dius, et despendràs d’aquest fill, però aquest fill no desapareixerà, el duràs sempre, i d’això no te n’adones.

     L’autocar surt de la vall. Un dia passejarem pels carrers de Barcelona, li va dir ell. I anirem a veure una exposició, i farem un cafè, i et duré a l’estudi i et pintaré. Nua. Nua ho va xiuxiuejar a cau d’orella i tota ella es va eriçar. Repenja el cap a la finestra i fa lliscar la mirada sobre les aigües verdes del pantà. A la fonada, la mare obre el forn i una bafarada d’escalfor i pinyons torrats l’abraça amb violència. Com l’abraçada que hores abans havia fet a la seva filla, envoltant-la amb la por, estrenyent-la amb la impotència. Mai abans havia fet una despesa tan amarga, tan a contracor. Perdré un net, però no una filla, es consola.

     Baixa de l’autobús i se n’adona que el tren espera a l’andana. Amb la motxilla mal tancada arrenca a córrer. Dins de l’estació s’entrebanca i el necesser cau per terra. La pinta, el raspall, la colònia, tot rodola. S’ajup a recollir-ho i les portes del tren es tanquen amb un esbufec. Agenollada veu passar els vagons; cada cop més ràpids, cada cop més estridents. A l’altre banda de l’andana, una nena, de la mà de la seva mare, estén la mà enlaire i diu adéu al tren fent saltirons. I després, silenci. Estàs bé? Li pregunta una noia amb mocassins marrons. Sí, sí, gràcies. Una a una, recupera les pertinences i les posa amb cura dins la bossa. Es lliga la sabata amb parsimònia. S’aixeca, s’espolsa els genolls, es posa les nanses de la motxilla a l’esquena i alça els ulls a la pantalla per saber quan surt el proper tren a Barcelona. Arribaré  deu minuts tard a la clínica..., potser hauria de trucar i avisar. S’asseu al banc que hi ha al costat de la cabina, rendida. Treu de la motxilla la targeta de la clínica, i quatre figues seques que la mare li ha embolicat en un tovalló. Clava l’ungla a una de les figues i l’obre..., somriu perquè se n’adona que aquest gest és herència de la mare, sempre les obre per comprovar que no hi ha cap cuc, que no hi ha cap tara. S’aixeca, busca un duro a la butxaca i l’introdueix a la ranura de la cabina.  Comença a marcar, penja. Torna a marcar.

—Digui? — La noia ofega un sanglot i es prem el telèfon contra l’estomac, mentre els genolls se li pleguen acompanyant un lament mut.—Si? Digui?

    Fregant-se amb el puny les llàgrimes i els mocs, aconsegueix balbucejar:

—He vist la pila de mobles per cremar. He perdut el tren. Té pinyons la coca, mare?

Ara que necessito meditar el destí,

escolto el teu son en la penombra de la cambra.

El vaivé no s’atura, vola, s’allunya

en cada alè hi sento

 una marxa de fulles que es despengen de la vida que ens queda.

I em turmenta l’arbre nu,

cada nit.

Però si arriba l’hivern

Deixaré la remor d’ales a l’ampit

 I ens vestirem amb aquest vell edredó,

ja en sabrem tant, de la vida,

que no hi haurà temps

que no hi haurà por. 

Hanae

    

     Els estols d’oques que arribaven al llac enxarxaven el cel quan va néixer la meva germana Hanae. Sense plorar, va obrir els ulls buscant la llum de la finestra.

     La Hanae era un nadó inquiet, dormia poc i parlotejava molt. Per poder estendre la roba, la mare l’estirava sobre un petit matalàs. Jo l’observava; tot mirant els núvols, feia anar les manetes i els peus com si volgués anar a algun lloc on el cos encara no la seguia. Quan va començar a fer els primers passos era incansable. Semblava que cerqués quelcom. Buidava els armaris, s’amagava sota la pica, s’arrebossava per terra intentant enquibir-se a qualsevol racó, s’enfilava al ginkgo del jardí..., sovint desfermava la tanca i fugia. Havia descobert el corral de la senyora Horikawa, i sempre la trobàvem asseguda enmig del fang, aplaudint i envoltada d’ànecs i pollets.

     Amb l’arribada del fred ens passàvem dies sencers dins de casa. Aleshores a la Hanae li venien tots els mals. Vagarejava per l’estança, rondinava davant de la porta, i l’única cosa que la tranquil·litzava era pujar a la banqueta i repenjar el front a la finestra. La seva primera paraula la va pronunciar a l’hivern. Fent anar el palmell com si fos l’aleteig d’un colom, em mirava: Nam, nam! Jo estava convençuda que deia el meu nom, Nao-Nao, fins que vaig endevinar que  deia anem, anem. Llavors, me l’asseia a la falda:

—No Hanae, fa molt fred. Quan la neu es fongui i les oques tornin, hi anirem.

     Una tarda d’estiu que el pare tenia molta feina, em va demanar que m’endugués la Hanae a fer un volt. Vam agafar el camí que du al temple unko-ji. La Hanae s’entretenia a cada passa, buscava erugues, arrossegava pals i posava el nas a tots els caus que trobava. I vam arribar al llac. Els joncs es plegaven sobre l’aigua daurada i una munió d’oques salvatges surava en silenci. La Hanae s’aferrà a la meva mà amb els ulls clavats en aquelles bèsties de color marfil. Les abelles brunzien sobre els gladiols. Les oques van girar els llargs colls amb parsimònia, encuriosides amb la nostra presència. Just en aquell moment la Hanae se’m va escapolir de la mà i va córrer cap a la riba. Em vaig quedar terroritzada, era tan agosarada que vaig pensar que es llançaria a l’aigua. Però no, es va aturar en sec, va arrencar uns brins d’herba i els va brandar enlaire. Una dotzena d’oques s’atansaren fins on era i la rodejaren amb cautela. Ella reia i les acaronava amb delicadesa. Jo vaig esdevenir una espectadora, com si la meva germana acabés de trobar quelcom que no es podia compartir.

     La Hanae va anar creixent. Ajudava la mare amb les feines de la casa i havent dinat, després d’entaforar un grapat de blat de moro a la butxaca del davantal, marxava fent saltironar la seva trena negra. Es passava la tarda al llac i quan fosquejava tornava a aparèixer, amb la cara brillant, les botes humides i alguna ploma enganxada als pantalons. A mi  m’amoïnava que no jugués amb nens, però els pares deien que ja canviaria, que no feia mal a ningú, que la Hanae era un esperit lliure.

     Any rere any, quan els ocells migraven i la vegetació dormia, la Hanae amb prou feines sortia de casa. Es passava hores brodant animalons als mocadors i mirant per la finestra. Però quan els dies començaven a allargar-se, ja s’inquietava, anava amunt i avall sense saber què fer, fins que tornaven les oques.

     Un vespre d’agost que la mare era a la cuina acabant el sopar, em va dir:

—Vés al llac i digues a ta germana que torni cap a casa. No sé per què s’entreté tant, a la nit baixen els óssos de les muntanyes i no hi fa res una nena de deu anys al bosc.

     Vaig agafar una llanterna. El carrisquejar dels grills se m’enganxava a les orelles. Lluny, les granotes raucaven amb desesperació, com si intentessin impedir que la nit acabés de tenyir el llac. El meu pas s’accelerava, empès per la foscor:

—Hanaeeeee, Hanaeeee!

     Vaig entreveure una silueta replegada a la riba i m’hi vaig acostar corrents. Tenia el davantal de lli fet un manyoc entre els dits, estava xopa i duia els cabells plens d’algues i fullaraca. La vaig incorporar.

—Totes les oques han mort. Només n’ha quedat una.

     Vaig mirar les aigües tranquil·les. Com draps estripats, centenars de cossos suraven. La Hanae tremolava. La vaig enfilar a collibè i, sostenint la llanterna com podia, vaig tornar cap a casa. Els grills havien deixat de cantar.

     Vam passar la nit en vetlla. La Hanae delirava. Ves a saber quanta estona duia al llot, es lamentava la mare posant-li al front draps humits amb un rajolí de mirín. Al matí ens vam assabentar que els peixos morien, que les granotes havien fugit i que la vegetació s’esgrogueïa. Tornar la vida a les nostres contrades seria lent; hi havia hagut una fuita de metalls a una siderúrgica d’una ciutat veïna i, a través de les aigües subterrànies, la mort havia arribat al llac.

     Les fulles del ginkgo havien caigut quan vam trobar el llit de la Hanae buit. La camisa de dormir feta una pelleringa i ni rastre de la meva germana. La vam buscar durant setmanes, mesos..., res, ni una pista. No saber si era viva o morta era un malson silenciós. Totes les oques han mort. Només n’ha quedat una. Per una raó inexplicable, la tarda que les oques van morir la Hanae s’havia esberlat més enllà de qualsevol recuperació. Darrera de les seves paraules hi havia alguna cosa que jo no havia gosat preguntar. Potser ho hauria hagut de fer, diuen els esperits que em visiten de nit.

     Ara, els dies amb la Hanae són imatges que parlen des d’un passat llunyà, en canvi, les oques van tornar al llac i teixeixen el cel de present. Al poble ja ningú recorda la petita Hanae, però cada tarda, quan els joncs es pleguen sobre l’aigua daurada, el meu home i jo ens apropem al llac amb un grapat de veces al sarró.

    

  

El Pacte

Sento una mena de pressió a les temples. Ahir no m’adormia. Pensava en la mort.        

    

Dins d’una gavardina que em ve una mica gran, premo amb força la maleta de l’oncle Enric, i amb ella, l’olor de tabac de pipa i les hores asseguts a la cuina discutint de literatura i xaporrejant francès. Dins la maleta, la idea vaga d’una plenitud, dues mudes, la pinta i una pastilla d’Heno de Pravia. També la Leica, ben embolicada entre els mitjons perquè no rebi cap cop. Miro a dreta i a esquerra, travesso el carrer i m’allunyo del portal.

Què pensarà la Pepita quan torni de plaça? A en Joan la rutina de l’oficina el salvarà de les preguntes, prou que el conec. Camino fins a l’estació del Nord. Amb mà tremolosa, demano al noi de la guixeta un bitllet pel primer autobús que surti.

Un cop asseguda a l’autobús, ploro. No he pensat a dir-li a la Pepita que la Mercè s’ha de prendre la medicina. M’assereno amb la certesa de que no necessita la mare, com el seu germà, s’ha convertit en una noieta responsable.

El Mediterrani, a la meva dreta, llueix un viso de setí i calma, i aquest sol enteranyinat sembla que se m’insinua. Amb compte regulo l’obturador i disparo enllà, casant la pàtina de la finestra amb la polseguera del vent i el vestit del mar.

Després de vuit hores, última parada, Toulon. Olor de sal, de peix a la brasa i de crema de sol. Remor d’acordió i tabernes. 

Quan pregunto a la recepcionista de “La Corniche” si té una habitació lliure, em topo amb ell. Ambdós portem la solitud dibuixada al rostre i això fa que ens reconeguem com a iguals. Responc al seu somriure amb paraules tímides i un francès que esdevé molt plaent d’utilitzar en el meu anonimat.

Sopem al racó més fosc de la pensió, amb premeditació i voluntat que sigui així. Menjo poc i bec molt. En F. és més jove que jo, no vull saber quants anys. La seva veu és greu i addictiva. Parlem delerosos d’entrar en l’altre, de descobrir les petites mentides i veritats que esquitxen el meu relat i el seu accent italià. Diu que és compositor, que escriu, que toca la guitarra. Té uns llavis capaços de fer oblidar tot antecedent. 

I tot esdevé una ventada d’hores tancats a l’habitació 43. Fotografio els reflexos de llum a les cortines, el llit grapejat, els nostres cossos nus. M’ensenya paraules. M’embolcalla amb cançons a cau d’orella i escrivim poemes amb fal·lera. 

En F. em proposa agafar un vaixell que en poques hores ens deixarà a les costes de Sardenya.  Sospito que és l’esperit de l’oncle el que m’empeny a llençar-me al precipici com ho estic fent.  

Sota el sol de les costes d’aquesta illa, m’omplo de pigues de joventut.

Ens recollim en moments fràgils i incerts entre les muntanyes del Supramonte. Amb en F. la meva desesperança esdevé eloqüent, com una trampa. Segurament serà aquesta mateixa eloqüència  la que em farà tornar a casa. Em vesteixo amb aquestes nits i dies. Si veus les coses entelades pel comiat, t’hi fons.

___________

    Era a la biblioteca fullejant un llibre de cantautors del segle XX i els meus ulls es van aturar sobre una foto en blanc i negre. Un noi, serrell llarg i camisa mig descordada, assegut al caire d’un sofà amb una guitarra entre les mans, i al seu costat una dona descalça mirant a càmera, cabells curts esbullats i una cigarreta entre els dits. Vaig buscar al peu de la imatge amb un salt al cor: “Fabrizio André, Sardenya, 1970.” Ella, la meva àvia.

     Vaig preguntar al pare sobre el passat de l’àvia, si recordava què havia fet vora els anys setanta. “Va estar fora, però mai en vam parlar. Vés a saber... L’àvia era un esperit lliure! L’important és que va tornar. I que fou una bona mare, de vegades una mica absent, vulnerable, però afectuosa.”

     Vaig passar moltes hores entre els seus quaderns, les cartes dels seus calaixos, les notes als seus llibres i els centenars de fotos on amb lletra menuda anotava dates i llocs. Tot aquest material es convertí en les peces d’un trenca-closques. Era una dona a qui apassionava la fotografia i, com que necessitava una cambra on revelar, es va anar creant un cau.

     La meva àvia Pilar, un matí d’abril del 1970, va creuar el carrer Aribau i no hi va tornar fins Sant Joan. Amb una petita maleta i la seva màquina de retratar, va pujar a un autobús que la va deixar a Toulon, i fou allí on conegué un jove cantautor genovès. La Pilar i en Fabrizio romangueren en una humil pensió al centre d’aquell poble de la costa francesa. A les anotacions trobades, s'endevina que el món va desaparèixer al seu voltant, i aquell petit refugi els va servir per complicitar com, almenys la Pilar, no ho havia fet en els seus quinze anys de matrimoni. D’aquells dies he trobat poemes preciosos escrits a dues mans amb lletra febrosa a les cantonades d’un quadern. “Avui és 29 d’Abril. Salpem rumb a Sardenya”.  Ella guardà a la butxaca de la gavardina el bitllet que els donaren al pujar a l’embarcació. Un mocador vermell li recollia els cabells, i ell l’abraçà bona part del viatge per protegir-la del vent.

     A Sardenya passaren una temporada a casa d’un amic d’en Fabrizio, a la zona del Supramonte. Encara veieren neu als seus cims. Les fotografies més precioses són d’aquells dies: Paisatges borrosos, explosions de llum sobre la vegetació, i els retrats que va fer d’ell, tan tendres. També he trobat imatges on apareix ella, radiant, amb uns ulls plens de paraules boniques.

     En arribar el mes de Juny, l’amor no desapareixia, però la llunyania amb la família es començà a tornar un pes importable. Els escrits agafaren un to més turmentat. Finalment, la Pilar va tornar a Barcelona. L’adulteri la va salvar, nodrint el seu univers més íntim, donant-li motius per seguir vivint entre les quatre parets d’aquell pis de l’Eixample. El silenci de l’avi fou un gran acte d’amor. El silenci de l’avi fou un pacte de lleialtat entre els dos.