29.7.15


24 de Juliol, 2015


Venir aquí em reconcilia amb la meva vida urbana; que altrement em sembla la més adequada pel meu tarannà. Les abelles campen atrafagades, i jo, que sóc de naturaleza poruga, m’acosto a un pam d’elles amb la càmera al nas, com si em servís d’escut. I el silenci, i sentir-les de tan aprop, em fa confiar en que res està perdut, que la natura segueix el seu curs malgrat nosaltres.

*

Estar aquí me reconcilia con mi vida urbana; que, por otro lado, me parece la más adecuada para mi forma de ser. Las abejas campan atareadas, y yo, que soy de naturaleza miedosa, me acerco a un palmo de ellas con la cámara delante de las narices, como si me sirviera de escudo. Y el silencio, y sentirlas tan de cerca, me hace pensar que nada está perdido, que la naturaleza sigue su curso a pesar nuestro.



3 comentarios :

Unknown dijo...

Gràcies Caterina per regalar-nos un cop mes paraules boniques.
Jo, amb les meves dues bosses by Caterina Perez penjades del braç esperarem les teves entrades al teu blog.
Agafa aire, respira, el teu gran cor et portarà a la següent parada i allà serem molta gent esperant q el teu talent torni a parlar.
Endavant!!

Cristina.

Montse Llamas dijo...

A pesar nuestro...

Olga O dijo...

Hay que reconciliarse a menudo!