Conte

La neu de Nadal

A fora ha començat a caure una neu fina, com pètals de cristall. Una dona, dreta davant la finestra, es deslliga el davantal de la cintura i l’abandona sobre la butaca. Sense deixar de mirar el carrer, es treu les sabates i se serveix una copa de vi. Una nena juga sobre la catifa i xiuxiueja cançons. L’estança fa olor d’escudella, de pollastre rostit, de prunes i carbassa, de canyella i pomes al forn.

—Què faràs la nit de Nadal?

—La nit de Nadal?

     Doncs com cada any, li havia respost ella resseguint amb els ulls aquella esquerda de sobre el llit que se sabia de memòria. Plegarà abans de la feina, anirà a buscar l’Ona i de camí cap a casa compraran un ram d’eucaliptus i unes mandarines per al tió. Posaran música i l’Ona l’ajudarà a fer la pilota del caldo. Hauries de veure com li agrada..., tan petitona, abocada dins el bol, empastifant-ho tot d’all i julivert i menjant grapats de pa ratllat com si fos sucre! Mentre  el caldo va fent, ens dutxarem i ens posarem un pijama de mudar. Canviarem l’hule per les estovalles de lli i soparem com unes reines. L’any passat, quan menjàvem els torrons, vam cantar les nadales que l’Ona havia après a l’escola. Va ser maco, somriu.

     Ell s’incorporà, clavà el colze al coixí i repenjà el cap sobre el palmell de la mà:

—No m’ho vull perdre ni un any més. Miraré si tinc un pijama prou de mudar —ella deixà de repassar l’esquerda per repassar les ombres i espigues d’aquells ulls verds que tenia a escassos vint centímetres–. M’agradaria molt passar la nit de Nadal amb tu i l’Ona.

     Fa un glop de vi. Des del seu pis els paraigües semblen baldufes que deixen un camí de petjades. Tothom corre cap a casa. A l’altra banda del carrer, el parc es torna un llençol blanc i els arbres, amb els braços estesos, van rebent el pes de la neu sense fer fressa. El cotxe d’ell, amb aquell verd oliva, hi farà bonic aparcat a la vorera. El dia que el va acompanyar a triar-lo, un home rabassut que feia olor de caliquenyo, en encaixar les mans per acomiadar-se, els va dir que eren un matrimoni encantador. Recorda que van fer un passeig per la carretera de la costa, era un divendres radiant de primavera, i van somniar com seria ser un matrimoni, si tot fos més senzill.

     Aquesta nevada anticipa un vespre per recollir-se a casa i això l’omple de felicitat. Mira el rellotge de polsera. Es pregunta quina excusa deu haver inventat per poder passar aquesta nit tan assenyalada amb elles. La veritat és que tant li fa. De fet, ell sempre arriba amb la camisa planxada i una mentida que deixa a la guantera. Entre ells dos no hi ha cap engany, i això la fa digna. I no necessita més, perquè, quan hi és, és absolutament seu.

     Esquivant la menuda que llegeix contes estirada a la catifa, s’afanya a tancar el foc.  Treu el paquet de galets de l’armari i el deixa sobre el marbre, entre el cava i la llauna de neules. Apa, Roser, com te’ls gastes, li havia dit la Carme entaforant el nas dins del cistell. Que nerviosa la posava la Carme, semblava que fes guàrdia a l’escala, que estigués rere la porta esperant.

—Alerta que cremo! —diu travessant la sala per anar a deixar l’olla al balcó—. El brou s’ha de refredar de pressa, si no, es fa malbé —explica a la nena.

     Torna a mirar l’hora.

—Ona, vine, que m’ajudaràs a parar taula.

     La nena s’aixeca i deixa un escampall de plastidecors i papers, obre el calaix del xifonier i compta un, dos..., tres! Tres tovallons! La mare la veu de cua d’ull com s’apropa a la taula fent saltirons:

—Estàs contenta, eh?

—Li agrada el torró de crema?

—Doncs no ho sé, li hauràs de preguntar tu mateixa, i, si és que sí, li dius al tió a cau d’orella.

     La Roser allisa amb les mans les arrugues de les estovalles. Mare i filla posen els coberts, les copes, i uns plats que la petita diu que són els seus preferits perquè tenen unes floretes liles i un fil daurat. La Roser encén tres espelmes a l’ampit de la finestra i deixa un pom de vesc al centre de la taula. Quan la nena dormi, durà les espelmes a la tauleta de nit, penjarà el ram al marc de la porta de l’habitació i demanarà una abraçada i un petó de la bona sort. Asseguda al braç de la butaca, encén un cigarret. Fuma lentament, aguantant el cendrer amb la mà. La neu cau amb més intensitat, és fosc i els flocs recullen la llum dels fanals. El timbre de la porta fa xisclar d’alegria la menuda i ella esclafa la cigarreta amb una tremolor lleugera. Passen els anys i sempre és com una segona cita.

     Però no, rere la porta hi ha la Carme amb sabatilles. Necessita sal, o més aviat necessita una excusa per posar el nas a casa i veure què s’hi cou.

—Un segon, ara te la porto —diu la Roser sense acabar d’obrir la porta. Però és en va: així  que ha fet dues passes cap a la cuina, la veïna ja és dins.

—Quina bona olor que fa la casa! No sabia que tenies tanta mà amb els fogons, noia!

     La Roser s’afanya a posar un grapat de sal en una tassa i, quan torna, se la troba plantada enmig de la sala, com si fos l’eix d’una brúixola boja, mentre els ulls no deixen racó sense examinar. Ara em vindrà amb allò de t’has de buscar un home, que quina pena que estiguis sola, que aquesta nena necessita un pare que hi sigui cada dia..., pensa la Roser. Així que, decidida, li allarga la tassa i s’agafa al pom de la porta:

—Que tinguis un bon Nadal, Carme.

     Quan el frec de les sabatilles de la veïna s’ha allunyat escala avall, torna a mirar el rellotge de polsera:

—Falta molt perquè arribi, mama?

—Suposo que no, reina. Vine, saps què farem? Obrirem l’última finestreta del calendari d’advent.

—El vint-i-quatre! —diu la nena saltant al seu voltant.

     La mare despenja el calendari de la paret, fa un últim glop de la copa que havia abandonat a la taula i s’asseu a la butaca. Mirant de reüll a l’altra banda del vidre, on les volves cauen amb fúria i no deixen veure el carrer, s’asseu a la nena a la falda i li explica que l’última finestreta és el final d’una etapa que dona pas a un nou moment. L’obren amb molt de compte, i apareix un nen Jesús sobre una flassada impecable, té els ulls clucs. La nena el toca amb el dit:

–Sembla que dorm, oi?

–Sí. Segurament està molt cansat perquè acaba de néixer. I néixer és un esforç molt gran.

–Tinc gana...

–Posa el caparró aquí. Esperarem una estoneta més, d’acord? Segur que està a punt d’arribar.

     Embolcalla la nena amb els braços i les dues es queden embadalides veient la neu callada. El campanar toca dos quarts. El vi li està fent efecte, les parpelles li pesen, cada múscul es va afluixant i cau en un son lleuger.

     Unes sirenes llunyanes la desperten. Ja no neva. Fa un petó a la nena, que dorm. I de sobte una foscor li omple els ossos. Una de les tres espelmes s’ha apagat i rau muda. Les extremitats se li engarroten de cop i volta. Una ambulància passa per sota casa, i no gaire lluny les sirenes de policia fan escàndol en una nit que es torna negra. Una gelor la penetra. Té fred, molt fred. Amb compte de no despertar-la, deixa la nena a la butaca. Va a buscar l’abric vermell i se’l posa amb dificultat. Treu una capseta de llumins de la butxaca. Rasca un llumí rere l’altre, cada cop més neguitosa, fins que llança la caixa amb ràbia perquè no aconsegueix encendre’n cap. Li costa respirar. Mira el parc, blanc i fosc. Amb l’ajuda de l’espelma més llarga, pren la que s’havia apagat. Al carrer se senten veus, crits, corredisses.

     Abriga la menuda amb una manta i l’agafa a coll. La porta de casa es queda oberta i la punteta de la manta va resseguint el camí fet, com un regueró. Al replà del segon, la Carme treu el cap:

—Roser, Roser! Saps què ha passat? Quina tragèdia! Es veu que aquí mateix, a la cantonada de la perruqueria, un cotxe verd... Però on vas a aquestes hores? —La noia continua baixant l’escala, graó a graó, amb la nena ben arrapada al cos— Roser, torna, dona! On vas? Fa molt fred! Què tens? Però on vas amb la nena?!

     Impassible, travessa el carrer sense mirar. Llums intermitents esquitxen les façanes. Però ella només veu el parc, només vol el parc. Abans d’entrar-hi s’atura, vacil·la. Gira el rostre i busca la finestra del seu apartament. Dues flames, soles, dansen a l’ampit. Agafa la menuda amb força i enfonsa els peus a la neu. Amb dificultat va obrint una rasa. Camina, camina, camina i lluita per mantenir-se dreta. Camina per no caure. S’allunya de casa, del vesc a la taula, del brou que es gebra al balcó. I com un teixit que s’esquinça per on pot, va fent voltes fins a convertir-se en una taca de vermell i de dolor enmig de la immensitat verge del parc. Finalment, es desploma. Es desploma i abraça la seva filla, que obre els ulls endormiscada.  Que la vida s’aturi. No es tracta de caminar. Ja no hi haurà millor empara que aquesta neu, aquesta neu que li esqueixa els genolls i les tíbies. Esperarem l’aigua, xiuxiueja amb la boca enganxada als cabells de l’Ona.