21.3.18







20 de Març, 2018



La neu es desfeia a les teulades i els regalims espetegaven contra les uralites, les baranes dels balcons, el gres dels patis, tot el matí, i jo, em cosia uns pantalons i una brusa per l'armari de primavera. Ara la trinxa, ara la goma, ara un repunt aquí, però tancava els ulls i la imatge dels flocs que queien silenciosos i emblanquinaven els carrers mentre tots dormíem a recer, m'acompanyava. Què té la neu que ens dona aquesta pau? S'apropa el meu aniversari, sóc filla de la primavera, jo.

Després he anat a buscar el Ramon a l'escola. Estava tot enfangat, tinc un forat a la sola de la sabata i els mitjons m'han quedat xops. Li he dut un entrepà de crema de xocolata i hem tornat a poc a poc. Les tardes de dimarts, són tranquil·les. Quan hem passat davant la llibreria, m'ha demanat d'entrar-hi. Només a mirar, m'intenta convèncer. M'agrada entrar a les llibreries amb el Ramon. És com si el temps s'aturés, ens vigilem de cua d'ull entre els prestatges, i és curiós, perquè parlem fluixet, com si fóssim en una biblioteca. He sortit amb el llibre de la Roser Capdevila sota el braç, "La nena que volia dibuixar". Tinc moltes ganes d'evadir-me entre les anècdotes de la seva vida i els detallets dels seus dibuixos, com quan era petita.

Preparava sopa de ceba, potser l'última de la temporada, m'he dit, aquest cop sí, i a la ràdio les notícies eren esperançadores i tristes, totes dues coses alhora. Aquesta primavera ens fa falta a tots, que l'hivern s'està fent llarg. I mentre la sopa es gratinava al forn, he sortit a la terrassa. Sembla que els pèsols d'olor treuen el cap.





No hay comentarios :