24.12.19







Què li darem.



Un Pare Noel de fusta, una mica despintat, penjava de la finestra. Les cortinetes de quadres vermells deixaven veure el carrer; encara era fosc, però rere l’església ja es començaven a dibuixar uns núvols esfilagarsats del color del coure. La cafetera xiulava sobre el fogó. Hi havia el paquet de farina obert al marbre, a tocar de la balança, i un pot de vidre destapat, ple de llapissades. La Janet, amb una forquilla, desfeia el llevat fresc en un bol d’aigua tèbia i taral·lejava Jingle Bells. Els cabells blancs encrespats, i la bata cordada fins dalt de tot.
Com cada any, o com cada any des de feia uns anys, la Janet es disposava a fer un pa. Un pa per sopar, era nit de Nadal. A la nevera hi tenia un vi rosat, un bon tall de mantega i una safateta de salmó fumat. Per a en Whisky, que li refregava el llom als turmells, havia comprat una llauna de sardines de mida extra amb oli d’oliva. Massa consentit el tens, a aquest gat, això és de vella xaruca!, se n’havia rigut el pare, la tarda anterior, quan ella desava la llauna a l’armariet. Sempre tan amable tu, papa! Surt de la cuina, va, que no hi fas res, aquí!, li havia espetegat amb un mig somriure.
Va afegir dos pessics de sal a la barreja d’aigua i llevat, i, de mica en mica, hi anà posant la farina. Es  col·locà bé les ulleres sobre el nas, s’untà les mans d’oli i començà a amassar. Feia anar els canells amb força. Mira tu, sembla que el reuma em doni treva per Nadal, pensava, sorpresa de l’alegria amb que feia giravoltar els dits. La mateixa alegria amb la que, quan era petita, el matí d’Any Nou, ella i la seva germana Amanda ajudaven a fer un pa blanc, amb llard i llet: s’inflava al forn i, espolsat de sucre, se servia amb te, confitura de cireres d’arboç i crema de nata, sobre una taula ben parada, perquè l’any s’ha de començar bé, deia la mare quan tots eren entaulats.
Va cobrir la massa amb un drap. Ara a créixer, petitona!, i li va fer un parell de copets.
Vols dir que l’has de deixar tan a prop de la pica? Aquí no fermentarà bé.
La Janet va fer un bot. No s’havia adonat que tenia la mare enganxada a l’esquena.
Ai, vols deixar-me estar?, va rondinar.
Però, per si de cas, com qui no vol la cosa, va enretirar la massa una mica cap els fogons.
Va sortir de la cuina amb una tassa de cafè a les mans, va encendre el transistor i va apartar una pila de papers i llibres de la butaca. Cada any, també des de feia uns anys, posava la ràdio local i escoltava la missa que feien a Sant Peter’s, asseguda a la butaca, mentre la massa s’inflava al bol.
La llum d’hivern començava a entrar per la finestra i en Whisky, d’un salt, se li va posar a la falda. Va pensar que havent dinat trucaria a la  Lydia, que vivia a Göteborg. S’havia casat amb un suec de manual, ros i llarg, i havien tingut a la petita Martha. Ai, la Martha, a veure si s’hi posava, al telèfon; tot i que no s’entenien gaire, perquè bàsicament parlava suec, li agradava sentir-la. Potser a l’estiu, potser a l’estiu vindrien, i aleshores la duria a collir albercocs i a veure els ànecs al riu Avon.
És que ja em diràs, mira que deixar-te sola per Nadal; el Nadal és per ser amb la família!, va sentenciar la mare, dreta i severa, des d’un racó de la sala.
Deixa-ho estar, vols? Els fills fan la seva vida, han de fer la seva vida! La Lydia bé m’ho demana, que hi vagi, però em faig vella i cada vegada em fa més mandra pujar a un avió. I, a més a més, què faríeu vosaltres, eh? Vindríeu amb mi?, la va mirar, maliciosa: tots a l’avió, vinga, tres passatgers pel preu d’un!
La mare, que no acostumava a entendre ni l’humor ni la manera de fer d’aquella filla, va dir que no, que a ells no els agradava voltar, que baixem a veure’t de tant en tant no vol dir que ens agradi viatjar, dona!
Sí, ja ho sé; veniu quan voleu recordar-me com de vella i sola estic. En Whisky li va baixar de la falda per arraulir-se al sofà. La Janet, mentre s’espolsava els pèls que li havien quedat enganxats a la bata, va murmurar: També podríeu anar a veure ma germana alguna vegada, no? No viu pas tan lluny d’aquí!
La sala va quedar en silenci. A la ràdio es va sentir estossegar el capellà, els grinyols dels bancs de roure i el frec dels abrics de la parròquia, que s’aixecava. La Janet es va preguntar si els pares també visitaven la seva germana. No n’hem parlat mai, d’això, va pensar. De fet, fa molt que no parlem de res..., l’últim cop que vam parlar va ser quan em va dir que la Maria estava embarassada. 
Quan eren acabades de casar, les dues germanes quedaven els dijous per anar a mercat, i després esmorzaven i es feien confidències. I, quan van tenir les filles, com que eren tan seguides, s’ajudaven molt: intercanviaven consells i a on no arribava l’una, l’altra sempre podia donar un cop de ma. Les tardes d’estiu, les nenes les passaven jugant plegades, ara a casa la Lydia, ara a casa la Maria. I abans de començar el curs anaven a buscar mores, tones de mores que creixien als esbarzers que hi havia a prop del cementiri, i convertien la taula de la Janet en un escampall de pots i cassoles de confitura. La nit de Nadal cuinaven juntes, i es reunien tots per sopar, també els pares, i compraven pijames iguals per a les menudes perquè els feia gràcia veure la Lydia i la Maria així, tan boniques, i que eren unes cosines ben avingudes. Però, de mica en mica, la vida et va tancant a la closca, i no saps ben bé per què. O potser sí, però no ho vols veure. L’Amanda mai va acabar d’entendre el divorci de la Janet. És un bon home, treballador, es pot saber què carai et passa?, li havia retret amb els braços encreuats mentre es miraven a les nenes com jugaven entre un escampall de disfresses i retoladors de colors. I la Janet no li havia sabut explicar, no li havia sabut explicar tot el que li passava, però legitimar la seva decisió li hagués estat més fàcil si la seva germana l’hagués abraçat i l’hagués ajudat a fer caixes. Al cap d’uns anys, va morir en Daniel, el marit de l’Amanda, i la Janet, que havia de passar moltes hores traduint manuals d’aspiradors i batedores per poder tirar endavant,  no va trobar el temps, ni la manera, d’espolsar la tristesa que es cruspia a la seva germana. Per això, o potser perquè, mira, perquè a vegades no ho sabem fer millor. Després els pares es van fer grans, i tampoc va ser fàcil, i un, a vegades ja no sap dir les coses bé, sense fer mal, perquè quan les diu ja és massa tard i estan corcades. I quan van enterrar el pare, que va morir vuit mesos després de la mare, es van fer un petó, ben trist i buit, davant del nínxol, com si ja no tinguessin res més per escriure juntes.


Començava a fosquejar. El forn era encès. La cuina feia olor de farina i ferment. La Janet estengué la massa, que havia doblat el seu volum, sobre el marbre emblanquinat. La masegà, en va treure l’aire amb força, en va fer una bola, la va prémer bé i hi va marcar una creu al mig amb un ganivet. Després l’enfornà.
Va recollir la cuina i esperà a que passessin els primers quinze minuts de cocció per donar humitat al pa. Es va ajupir davant del forn i n’estirà la safata, i, vinga, ja tenia el pare allà de nou, ajupit amb ella, vigilant que mullés prou bé el pa perquè es formés la crosta adequada; cruixent però no gaire gruixuda. La Janet se’l va mirar, divertida. No ho pot evitar, cada any fa el mateix, com si allà on és l’avisessin, corre, que la Janet no sap fer la crosta sense tu! Un cop el pa tornà a ser al forn, s’imaginà la mantega fonent-se a la llesca calenta, el salmó i el vi rosat, que combinaven tan bé. A la ràdio feia estona que només sonava Ray Conniff i els seu grup. Apartà la cortineta. Al cel hi havia una estrella que brillava més.
És Sírius, va sentir que sentenciava el pare al seu costat. Sempre la buscàvem quan l’Amanda i tu éreu petites, te’n recordes?
La Janet no va dir res.
El forn va pitar.  En obrir la porta una bafarada li entelà les ulleres. Posà el pa, daurat, sobre una reixeta. I, embadalida, escoltà com la crosta cruixia i anava fent petites escletxes.
Amb parsimònia, i en Whisky que li anava darrera, es va dirigir a l’habitació. Es calçà les botes, va agafar l’abric de l’armari. Acaronà el gat.
Espera’m, d’acord? Ara torno i obrirem les sardines.
Va entrar a la cuina. Embolicà el pa amb un drap, el lligà amb una cordill.  Picà l’ullet al pare, que se la mirava recolzat al  marbre, i tancà el llum.


Tothom era dins les cases, feia un vent glaçat. La Janet duia la solapa de l’abric ben amunt i agafava el farcell calent sobre el pit. Els seus passos ressonaven a les llambordes. De lluny, sentia belar els xais, que s’arraulien al tancat.
Stable Street quedava a les afores del poble. Un caminet de grava travessava el jardí fins del número vint-i-quatre. Es veia llum a l’interior. Les puntes de l’abric li voleiaven i l’aire gelat se li posava per dintre el jersei i li burxava les orelles, així que enfilà el camí ràpid, amb les mates d’espígol dansant al seu pas. Trucà el timbre.
L’Amanda va obrir la porta abrigada amb un xal.
He fet un pa. Encara és calent. He pensat que potser et vindria de gust.
Les tiges dels rosers tremolaven, els cabells de la Janet se sacsejaven amb el vent. De dins sortia una escalfor daurada.
Qui és mama?, algú preguntà des de dalt de l’escala.
L’Amanda va abraçar a la seva germana. Fort. La mirà de fit a fit. Les galtes enceses i els ulls brillants.
Tinc a la Maria a casa, amb contraccions. Passa, va! Queda’t a sopar mentre esperem que sigui l’hora d’anar a l’hospital.

2 comentarios :

Adeline dijo...

Much obliged for sharing this superb post, blog remarks in actuality assist us with developing since we are developing relationship with others and furthermore it assist us with building web index advertising and furthermore remarks makes our blog alive and google additionally record remarks. I may acknowledge whether you incorporate my weblog to your rundown of blog remarking locales.
=========================
[+] Jav streaming online free watch jav uncensored 2020

AnnaR dijo...

Un conte preciós. Molt, però que molt ben escrit i és dels que et toca el cor.