12.3.18

Mare


 
     Aparta la cortineta de la finestra de la cuina amb discreció, just per veure com la filla marxa carrer enllà. El remugar de l’autobús ressona entre les cases, de matinada. No hi ha ni una ànima. Només la noia, que camina decidida, que arrossega el cordó d’una bamba, que s’entortolliga un mocador al coll de qualsevol manera. La dona tanca la cortineta amb cura i estén la massa de la coca sobre el marbre, avui és la revetlla de sant Joan i hi haurà feina a la fonda.
     Sota el fanal, la jove furga dins la motxilla. Troba el moneder entaforat dins del necesser que li van regalar quan va fer els divuit anys. Amb la pinta i el desodorant entre les mans, el necesser sota l’aixella i la motxilla mal penjada a l’espatlla, puja els tres graons de l’autocar. Diu bon dia, diu a Manresa i diu gràcies. S’entafora a la butxaca el bitllet i les nou pessetes de canvi. Quan el campanar toca dos quarts de sis, les portes de l’autobús es tanquen i es posa en marxa. Voreja la plaça, on una immensa pila de mobles espera per ser cremada aquesta nit. Aquesta nit, ves a saber com la passaré jo aquesta nit!

—Ja t’ho has pensat bé? —la mare havia entrat a l’habitació amb les mans entrecreuades sobre el ventre. S’ajupí per recollir de terra la bata i la penjà rere la porta—. Si és que no és pels quartos, filla. I si després te’n penedeixes? No té volta enrere, això.
     La noia es va incorporar, cansada:
—Decideixi el què decideixi, no hi ha volta enrere, mare.
     Per poder seure, la dona apartà una pila de llibres que hi havia als peus del llit.
—Aquí estaríeu bé. Jo t’ajudaria a tirar endavant —va apartar una pila de llibres que hi havia als peus del llit i va seure—. Sempre t’ha agradat a tu la fonda, potser podríem arreglar la cuina i fer aquest restaurant que de petita somiaves.
—Tu ho has dit, de petita. Estic estudiant, mare. No em vull quedar en aquest poble de mala mort, jo...
—Aquest poble de mala mort és on has nascut. Tu, jo i cinc generacions anteriors. 

     Al capdamunt del camí de Gressolet l’autocar s’atura i recull dos miners. Un d’ells, el que du un cigarret fent equilibris al llavi inferior, deixa anar un déu vos guard adormit just en el moment que la mare fa lliscar el corró sobre la massa; els clients es comencen a llevar i ella encara no té els esmorzars a punt. Amb gràcia, col·loca la fruita i els pinyons sobre la coca, i ho espolsa amb una pluja de sucre.

—I l’Elies?
     La noia plegava els tovallons acabats de planxar i els posava dins d’ una panera.
—No sé què vols dir, mare.
—Ell n’està molt de tu encara. És un bon noi, treballador i honrat. Si provessis de parlar amb ell, si li donessis esperança, si... —la noia es va aturar per mirar la mare amb una desconfiança palpable—. No cal que li expliquis tot. Seria una bona solució. No faries mal a ningú, filla, al contrari. I tothom té secrets en aquesta vida.
—Això no seria un secret, seria una mentida.
—Una mentida que evitaria una mort.
—Prou! Que no ho entens? No es tracta de salvar a ningú. Es tracta del que jo vull fer amb la meva vida. Vull triar. Tan et costa d’entendre?
—Però és que ja vas triar, vas triar un home casat, punyeta! Vas triar un home casat, i mira’t, ho vols fer pagar a un innocent, a una ànima indefensa. No sé com pots tenir la consciència tranquil·la.
—Fer-ho pagar a un innocent? I l’Elies no és un innocent, mare?! T’estàs sentint? No és molt més fàcil acabar amb el problema, enlloc d’emmerdar a qui no hi té res a veure?!
—No cridis, que et sentiran... Abaixa la veu —la dona agafà la panera amb els tovallons a mig plegar—. Per acabar amb el problema, com tu dius, et despendràs d’aquest fill, però aquest fill no desapareixerà, el duràs sempre, i d’això no te n’adones.
     L’autocar surt de la vall. Un dia passejarem pels carrers de Barcelona, li va dir ell. I anirem a veure una exposició, i farem un cafè, i et duré a l’estudi i et pintaré. Nua. Nua ho va xiuxiuejar a cau d’orella i tota ella es va eriçar. Repenja el cap a la finestra i fa lliscar la mirada sobre les aigües verdes del pantà. A la fonada, la mare obre el forn i una bafarada d’escalfor i pinyons torrats l’abraça amb violència. Com l’abraçada que hores abans havia fet a la seva filla, envoltant-la amb la por, estrenyent-la amb la impotència. Mai abans havia fet una despesa tan amarga, tan a contracor. Perdré un net, però no una filla, es consola.

     Baixa de l’autobús i se n’adona que el tren espera a l’andana. Amb la motxilla mal tancada arrenca a córrer. Dins de l’estació s’entrebanca i el necesser cau per terra. La pinta, el raspall, la colònia, tot rodola. S’ajup a recollir-ho i les portes del tren es tanquen amb un esbufec. Agenollada veu passar els vagons; cada cop més ràpids, cada cop més estridents. A l’altre banda de l’andana, una nena, de la mà de la seva mare, estén la mà enlaire i diu adéu al tren fent saltirons. I després, silenci. Estàs bé? Li pregunta una noia amb mocassins marrons. Sí, sí, gràcies. Una a una, recupera les pertinences i les posa amb cura dins la bossa. Es lliga la sabata amb parsimònia. S’aixeca, s’espolsa els genolls, es posa les nanses de la motxilla a l’esquena i alça els ulls a la pantalla per saber quan surt el proper tren a Barcelona. Arribaré  deu minuts tard a la clínica..., potser hauria de trucar i avisar. S’asseu al banc que hi ha al costat de la cabina, rendida. Treu de la motxilla la targeta de la clínica, i quatre figues seques que la mare li ha embolicat en un tovalló. Clava l’ungla a una de les figues i l’obre..., somriu perquè se n’adona que aquest gest és herència de la mare, sempre les obre per comprovar que no hi ha cap cuc, que no hi ha cap tara. S’aixeca, busca un duro a la butxaca i l’introdueix a la ranura de la cabina.  Comença a marcar, penja. Torna a marcar.
—Digui? — La noia ofega un sanglot i es prem el telèfon contra l’estomac, mentre els genolls se li pleguen acompanyant un lament mut.—Si? Digui?
    Fregant-se amb el puny les llàgrimes i els mocs, aconsegueix balbucejar:
—He vist la pila de mobles per cremar. He perdut el tren. Té pinyons la coca, mare?