22.1.18






Ara que necessito meditar el destí,
escolto el teu son en la penombra de la cambra.
El vaivé no s’atura, vola, s’allunya
en cada alè hi sento
 una marxa de fulles que es despengen de la vida que ens queda.
I em turmenta l’arbre nu,
cada nit.

Però si arriba l’hivern
Deixaré la remor d’ales a l’ampit
 I ens vestirem amb aquest vell edredó,
ja en sabrem tant, de la vida,
que no hi haurà temps
que no hi haurà por. 


No hay comentarios :