30.12.17





La meva família i jo marxem al nostre lloc de silenci preferit, a esperar el nou any. Hem carregat el cotxe de mantes, jocs de taula, llibres, sopes de sobre, vi i xocolata, i anem a buscar gebre i fred.

No sóc de fer propòsits, o potser sí, però són tan íntims i petits, que no val la pena dir-los en veu alta. Sóc bastant desorganitzada amb la gestió del temps, així que confeccionar una llista de fites a assolir i distribuir-les al llarg de tot un any, se’m fa una missió impossible. Sí que sóc de balanços, però, i no ho faig conscient, em surt natural. Quan comença la preparació del Nadal, el meu esperit ja inicia un replegament, i un cop ens hem menjat els torrons, la carn d’olla i el rap amb escamarlans, aquells dies que queden entre sant esteve i el 31, el replegament és absolut. 

Si m’allunyo de les pupes i alegries pròpies, l’any que tanquem ha tingut un grau de consternació considerable. Ens hem hagut d’aturar, revisar els ideals, preguntar-nos quins són els límits de la moral. Hem vist, incrèduls, coses terribles. Però un cop hem abaixat el lliri, ens hem plantejat la certesa de la llibertat intel·lectual, la vulnerabilitat de l’home davant les manipulacions, la validesa de les posicions radicalitzades. Hem apel·lat als avantpassats i hem buscat respostes en les cicatrius mal tancades. Som molts els que hem caigut de la figuera, els que hem perdut la innocència durant aquest 2017. I no només la innocència, a estones també la identitat, perquè per posicionar-te has de trontollar. No estàvem preparats per segons quins dubtes.


Potser he trigat una mica massa a identificar les eines per no quedar-se en el dolor, a celebrar l’enginy, a trobar un significat profund a paraules com perseverar. Potser és cert que tota crisis és madurar; jo tanco l’any sentint-me més forta. Com us deia, marxem, ben abrigats, a contemplar els arbres nus i a esperar amb il·lusió la llum de gener, la més bonica de l’any.
 



5 comentarios :

Mònica dijo...

Que bonic! ❤️✨��

Anónimo dijo...

Precioses paraules. Com sempre, de fet

Coaner Codina dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
Coaner Codina dijo...

Preciós Caterina!
Comparteixo moltes de les teves frases!
Sempre ens quedarà Cantellut entès com aquell espai imaginari on tot és just i possible!
Bon any nou bonica!

caterina Pérez dijo...

Moltes gràcies Mònica! I moltes gràcies també a la persona que ha comentat com a anònim ;)
Coaner, cert! sempre ens queda cantellut, on quan hi ha un conflicte, tothom treballa per apropar posicions :))) Un petonàs, guapa