Hanae

    

     Els estols d’oques que arribaven al llac enxarxaven el cel quan va néixer la meva germana Hanae. Sense plorar, va obrir els ulls buscant la llum de la finestra.

     La Hanae era un nadó inquiet, dormia poc i parlotejava molt. Per poder estendre la roba, la mare l’estirava sobre un petit matalàs. Jo l’observava; tot mirant els núvols, feia anar les manetes i els peus com si volgués anar a algun lloc on el cos encara no la seguia. Quan va començar a fer els primers passos era incansable. Semblava que cerqués quelcom. Buidava els armaris, s’amagava sota la pica, s’arrebossava per terra intentant enquibir-se a qualsevol racó, s’enfilava al ginkgo del jardí..., sovint desfermava la tanca i fugia. Havia descobert el corral de la senyora Horikawa, i sempre la trobàvem asseguda enmig del fang, aplaudint i envoltada d’ànecs i pollets.

     Amb l’arribada del fred ens passàvem dies sencers dins de casa. Aleshores a la Hanae li venien tots els mals. Vagarejava per l’estança, rondinava davant de la porta, i l’única cosa que la tranquil·litzava era pujar a la banqueta i repenjar el front a la finestra. La seva primera paraula la va pronunciar a l’hivern. Fent anar el palmell com si fos l’aleteig d’un colom, em mirava: Nam, nam! Jo estava convençuda que deia el meu nom, Nao-Nao, fins que vaig endevinar que  deia anem, anem. Llavors, me l’asseia a la falda:

—No Hanae, fa molt fred. Quan la neu es fongui i les oques tornin, hi anirem.

     Una tarda d’estiu que el pare tenia molta feina, em va demanar que m’endugués la Hanae a fer un volt. Vam agafar el camí que du al temple unko-ji. La Hanae s’entretenia a cada passa, buscava erugues, arrossegava pals i posava el nas a tots els caus que trobava. I vam arribar al llac. Els joncs es plegaven sobre l’aigua daurada i una munió d’oques salvatges surava en silenci. La Hanae s’aferrà a la meva mà amb els ulls clavats en aquelles bèsties de color marfil. Les abelles brunzien sobre els gladiols. Les oques van girar els llargs colls amb parsimònia, encuriosides amb la nostra presència. Just en aquell moment la Hanae se’m va escapolir de la mà i va córrer cap a la riba. Em vaig quedar terroritzada, era tan agosarada que vaig pensar que es llançaria a l’aigua. Però no, es va aturar en sec, va arrencar uns brins d’herba i els va brandar enlaire. Una dotzena d’oques s’atansaren fins on era i la rodejaren amb cautela. Ella reia i les acaronava amb delicadesa. Jo vaig esdevenir una espectadora, com si la meva germana acabés de trobar quelcom que no es podia compartir.

     La Hanae va anar creixent. Ajudava la mare amb les feines de la casa i havent dinat, després d’entaforar un grapat de blat de moro a la butxaca del davantal, marxava fent saltironar la seva trena negra. Es passava la tarda al llac i quan fosquejava tornava a aparèixer, amb la cara brillant, les botes humides i alguna ploma enganxada als pantalons. A mi  m’amoïnava que no jugués amb nens, però els pares deien que ja canviaria, que no feia mal a ningú, que la Hanae era un esperit lliure.

     Any rere any, quan els ocells migraven i la vegetació dormia, la Hanae amb prou feines sortia de casa. Es passava hores brodant animalons als mocadors i mirant per la finestra. Però quan els dies començaven a allargar-se, ja s’inquietava, anava amunt i avall sense saber què fer, fins que tornaven les oques.

     Un vespre d’agost que la mare era a la cuina acabant el sopar, em va dir:

—Vés al llac i digues a ta germana que torni cap a casa. No sé per què s’entreté tant, a la nit baixen els óssos de les muntanyes i no hi fa res una nena de deu anys al bosc.

     Vaig agafar una llanterna. El carrisquejar dels grills se m’enganxava a les orelles. Lluny, les granotes raucaven amb desesperació, com si intentessin impedir que la nit acabés de tenyir el llac. El meu pas s’accelerava, empès per la foscor:

—Hanaeeeee, Hanaeeee!

     Vaig entreveure una silueta replegada a la riba i m’hi vaig acostar corrents. Tenia el davantal de lli fet un manyoc entre els dits, estava xopa i duia els cabells plens d’algues i fullaraca. La vaig incorporar.

—Totes les oques han mort. Només n’ha quedat una.

     Vaig mirar les aigües tranquil·les. Com draps estripats, centenars de cossos suraven. La Hanae tremolava. La vaig enfilar a collibè i, sostenint la llanterna com podia, vaig tornar cap a casa. Els grills havien deixat de cantar.

     Vam passar la nit en vetlla. La Hanae delirava. Ves a saber quanta estona duia al llot, es lamentava la mare posant-li al front draps humits amb un rajolí de mirín. Al matí ens vam assabentar que els peixos morien, que les granotes havien fugit i que la vegetació s’esgrogueïa. Tornar la vida a les nostres contrades seria lent; hi havia hagut una fuita de metalls a una siderúrgica d’una ciutat veïna i, a través de les aigües subterrànies, la mort havia arribat al llac.

     Les fulles del ginkgo havien caigut quan vam trobar el llit de la Hanae buit. La camisa de dormir feta una pelleringa i ni rastre de la meva germana. La vam buscar durant setmanes, mesos..., res, ni una pista. No saber si era viva o morta era un malson silenciós. Totes les oques han mort. Només n’ha quedat una. Per una raó inexplicable, la tarda que les oques van morir la Hanae s’havia esberlat més enllà de qualsevol recuperació. Darrera de les seves paraules hi havia alguna cosa que jo no havia gosat preguntar. Potser ho hauria hagut de fer, diuen els esperits que em visiten de nit.

     Ara, els dies amb la Hanae són imatges que parlen des d’un passat llunyà, en canvi, les oques van tornar al llac i teixeixen el cel de present. Al poble ja ningú recorda la petita Hanae, però cada tarda, quan els joncs es pleguen sobre l’aigua daurada, el meu home i jo ens apropem al llac amb un grapat de veces al sarró.