El Pacte

Sento una mena de pressió a les temples. Ahir no m’adormia. Pensava en la mort.        

    

Dins d’una gavardina que em ve una mica gran, premo amb força la maleta de l’oncle Enric, i amb ella, l’olor de tabac de pipa i les hores asseguts a la cuina discutint de literatura i xaporrejant francès. Dins la maleta, la idea vaga d’una plenitud, dues mudes, la pinta i una pastilla d’Heno de Pravia. També la Leica, ben embolicada entre els mitjons perquè no rebi cap cop. Miro a dreta i a esquerra, travesso el carrer i m’allunyo del portal.

Què pensarà la Pepita quan torni de plaça? A en Joan la rutina de l’oficina el salvarà de les preguntes, prou que el conec. Camino fins a l’estació del Nord. Amb mà tremolosa, demano al noi de la guixeta un bitllet pel primer autobús que surti.

Un cop asseguda a l’autobús, ploro. No he pensat a dir-li a la Pepita que la Mercè s’ha de prendre la medicina. M’assereno amb la certesa de que no necessita la mare, com el seu germà, s’ha convertit en una noieta responsable.

El Mediterrani, a la meva dreta, llueix un viso de setí i calma, i aquest sol enteranyinat sembla que se m’insinua. Amb compte regulo l’obturador i disparo enllà, casant la pàtina de la finestra amb la polseguera del vent i el vestit del mar.

Després de vuit hores, última parada, Toulon. Olor de sal, de peix a la brasa i de crema de sol. Remor d’acordió i tabernes. 

Quan pregunto a la recepcionista de “La Corniche” si té una habitació lliure, em topo amb ell. Ambdós portem la solitud dibuixada al rostre i això fa que ens reconeguem com a iguals. Responc al seu somriure amb paraules tímides i un francès que esdevé molt plaent d’utilitzar en el meu anonimat.

Sopem al racó més fosc de la pensió, amb premeditació i voluntat que sigui així. Menjo poc i bec molt. En F. és més jove que jo, no vull saber quants anys. La seva veu és greu i addictiva. Parlem delerosos d’entrar en l’altre, de descobrir les petites mentides i veritats que esquitxen el meu relat i el seu accent italià. Diu que és compositor, que escriu, que toca la guitarra. Té uns llavis capaços de fer oblidar tot antecedent. 

I tot esdevé una ventada d’hores tancats a l’habitació 43. Fotografio els reflexos de llum a les cortines, el llit grapejat, els nostres cossos nus. M’ensenya paraules. M’embolcalla amb cançons a cau d’orella i escrivim poemes amb fal·lera. 

En F. em proposa agafar un vaixell que en poques hores ens deixarà a les costes de Sardenya.  Sospito que és l’esperit de l’oncle el que m’empeny a llençar-me al precipici com ho estic fent.  

Sota el sol de les costes d’aquesta illa, m’omplo de pigues de joventut.

Ens recollim en moments fràgils i incerts entre les muntanyes del Supramonte. Amb en F. la meva desesperança esdevé eloqüent, com una trampa. Segurament serà aquesta mateixa eloqüència  la que em farà tornar a casa. Em vesteixo amb aquestes nits i dies. Si veus les coses entelades pel comiat, t’hi fons.

___________

    Era a la biblioteca fullejant un llibre de cantautors del segle XX i els meus ulls es van aturar sobre una foto en blanc i negre. Un noi, serrell llarg i camisa mig descordada, assegut al caire d’un sofà amb una guitarra entre les mans, i al seu costat una dona descalça mirant a càmera, cabells curts esbullats i una cigarreta entre els dits. Vaig buscar al peu de la imatge amb un salt al cor: “Fabrizio André, Sardenya, 1970.” Ella, la meva àvia.

     Vaig preguntar al pare sobre el passat de l’àvia, si recordava què havia fet vora els anys setanta. “Va estar fora, però mai en vam parlar. Vés a saber... L’àvia era un esperit lliure! L’important és que va tornar. I que fou una bona mare, de vegades una mica absent, vulnerable, però afectuosa.”

     Vaig passar moltes hores entre els seus quaderns, les cartes dels seus calaixos, les notes als seus llibres i els centenars de fotos on amb lletra menuda anotava dates i llocs. Tot aquest material es convertí en les peces d’un trenca-closques. Era una dona a qui apassionava la fotografia i, com que necessitava una cambra on revelar, es va anar creant un cau.

     La meva àvia Pilar, un matí d’abril del 1970, va creuar el carrer Aribau i no hi va tornar fins Sant Joan. Amb una petita maleta i la seva màquina de retratar, va pujar a un autobús que la va deixar a Toulon, i fou allí on conegué un jove cantautor genovès. La Pilar i en Fabrizio romangueren en una humil pensió al centre d’aquell poble de la costa francesa. A les anotacions trobades, s'endevina que el món va desaparèixer al seu voltant, i aquell petit refugi els va servir per complicitar com, almenys la Pilar, no ho havia fet en els seus quinze anys de matrimoni. D’aquells dies he trobat poemes preciosos escrits a dues mans amb lletra febrosa a les cantonades d’un quadern. “Avui és 29 d’Abril. Salpem rumb a Sardenya”.  Ella guardà a la butxaca de la gavardina el bitllet que els donaren al pujar a l’embarcació. Un mocador vermell li recollia els cabells, i ell l’abraçà bona part del viatge per protegir-la del vent.

     A Sardenya passaren una temporada a casa d’un amic d’en Fabrizio, a la zona del Supramonte. Encara veieren neu als seus cims. Les fotografies més precioses són d’aquells dies: Paisatges borrosos, explosions de llum sobre la vegetació, i els retrats que va fer d’ell, tan tendres. També he trobat imatges on apareix ella, radiant, amb uns ulls plens de paraules boniques.

     En arribar el mes de Juny, l’amor no desapareixia, però la llunyania amb la família es començà a tornar un pes importable. Els escrits agafaren un to més turmentat. Finalment, la Pilar va tornar a Barcelona. L’adulteri la va salvar, nodrint el seu univers més íntim, donant-li motius per seguir vivint entre les quatre parets d’aquell pis de l’Eixample. El silenci de l’avi fou un gran acte d’amor. El silenci de l’avi fou un pacte de lleialtat entre els dos.