10.12.16


La meva cunyada, que és nascuda a la falda de les Dolomiti, m’explica que Sant Nicolau és un bisbe bondadós que arriba la nit del cinc de desembre acompanyat de dos àngels. Du un llibre daurat on hi ha anotades les coses bones de cada infant i un llibre negre on hi llegeix les que han de millorar. Truca a les cases i, si has estat prou bon minyó, t’entrega un saquet ple de cacauets, nous, xocolatines i mandarines. Però alerta, amb sant Nicolau arriben els Krampus. Els Krampus ronden les cases i vesteixen amb pells i uns esquellots penjats del coll. Tenen banyes, els ulls ensangonats i un rostre tan terrorífic que no pots mirar de front. Durant aquella nit els diables vagaregen pels carrers de la vila fent dringar les esquelles. Si es creuen amb alguna ànima en pena, s’hi abraonen com feres…, i si cal, truquen a les portes dels nens que no han estat bons. El infants, doncs, a raser dins de les cases, temen que les esquelles sonin massa a prop, però alhora, esperen l’arribada de sant Nicolau amb tremolors a la panxa


Eren les cinc de la tarda i ja era negre nit. Vam aparcar en un carrer costerut de San Martino. Amb pressa, abrigats fins a les celles, vam baixar del cotxe per seguir un corrua de gent  que sortia d’entre les cases. Enmig, una figura alta, de cabellera i barba blanca, vestia un hàbit roig. Teníem les orelles ben atentes, amb l’angoixa de si sentíem els esquellots. Amb silenci, vam arribar fins a la caseta dels bombers, i allí l’escalfor ens va permetre anar traient capes de roba. Una pinya d’infants es va formar al voltant del Sant i els seus àngels, i aquest va fer un llarg discurs en ladí, llengua que a les meves orelles sonava com una deliciosa barreja d'idiomes. El nens l’escoltaven, atents. Van cantar unes cançons amb veu tímida. I el Sant va repartir els saquets vermells que treia d’unes grans cistelles. I la sala es va inundar de música d’acordió i una taula llarga es va omplir amb uns termos de xocolata calenta i dolços casolans: crestes farcides de confitura, pa de pessic, bunyols espolsats de sucre…. Al sortir, encara teníem el caliu al cos. Amb pas lleuger vam enfilar el camí cap al cotxe, les mans a les butxaques i les bufandes entortolligades. El carrer era fosc, només se sentien les veus d’una família que pujava davant nostra. Hi havia llum a les cases. Amb el saquet de fruits secs, mandarines i xocolata, vam córrer de tornada; ens esperava una llarga nit d’esquelles, els krampus, com si fossin llops que baixaven de les muntanyes, segur que no ens deixarien tranquils.

No hay comentarios :