La meva cunyada, que és nascuda a la falda de les Dolomiti, m’explica que Sant Nicolau és un bisbe bondadós que arriba la nit del cinc de desembre acompanyat de dos àngels. Du un llibre daurat on hi ha anotades les coses bones de cada infant i un llibre negre on hi llegeix les que han de millorar. Truca a les cases i, si has estat bon minyó, t’entrega un saquet ple de cacauets, nous, xocolatines i mandarines. Però alerta, amb sant Nicolau arriben els Krampus. Els Krampus vesteixen pells i duen esquellots penjats del coll. Tenen banyes, els ulls ensangonats i un rostre tan terrorífic que no pots mirar de front. Durant aquella nit vagaregen pels carrers de la vila fent dringar les esquelles. Si es creuen amb alguna ànima en pena, s’hi abraonen com feres…, i si cal, truquen a les portes dels nens que no han estat bons. El infants, doncs, a raser de les cases, temen que les esquelles rondin massa a prop, però alhora, esperen l’arribada de sant Nicolau amb tremolors a la panxa. 

Eren les cinc de la tarda i ja era negre nit. Vam aparcar en un carrer costerut de San Martino. Amb pressa, abrigats fins a les celles, vam baixar del cotxe per seguir un corrua de gent  que sortia d’entre les cases. Enmig, una figura alta, de cabellera i barba blanca, vestia un hàbit roig. Tothom tenia les orelles ben atentes, per si se sentien els esquellots. Amb silenci, vam arribar fins a la caseta dels bombers, i allí l’escalfor ens va permetre anar traient capes de roba. 
Al voltant de Sant Nicolau i els seus àngels, es va formar una pinya d'infants. El Sant va fer un llarg discurs en ladí, llengua que a les meves orelles sonava com una deliciosa barreja d'idiomes. El nens l’escoltaven, atents. Van cantar unes cançons amb veu tímida. El Sant els va felicitar, i va repartir uns saquets vermells que treia d’unes grans cistelles, mentre la sala s'inundava de música d’acordió i els veïns omplien una taula llarga amb termos de xocolata calenta i dolços casolans: crestes farcides de confitura, pa de pessic, bunyols de sucre…. Al sortir, encara teníem el caliu al cos. Amb pas lleuger vam enfilar el camí cap al cotxe, les mans a les butxaques i les bufandes entortolligades. El carrer era fosc, només se sentien les veus d’una família que pujava davant nostra. Un cop a casa, vam descalçar-nos a la vora del foc i vam obrir el saquet de fruits secs, mandarines i xocolata; ens esperava una llarga nit d’esquelles, els krampus, com si fossin llops que baixaven de les muntanyes, segur que no ens deixarien tranquils.