Sento
una mena de pressió a les temples. Ahir no m’adormia. Pensava en la mort.
Dins d’una gavardina
que em ve una mica gran, premo amb força la maleta de l’oncle Enric, i amb
ella, l’olor de tabac de pipa i les hores asseguts a la cuina discutint de
literatura i xaporrejant francès. Dins la maleta, la idea vaga d’una plenitud,
dues mudes, la pinta i una pastilla d’Heno
de Pravia. També la Leica, ben embolicada entre els mitjons perquè no rebi
cap cop. Miro a dreta i a esquerra, travesso el carrer i m’allunyo del portal.
Què pensarà la Pepita
quan torni de plaça? A en Joan la rutina de l’oficina el salvarà de les
preguntes, prou que el conec. Camino fins a l’estació del Nord. Amb mà tremolosa,
demano al noi de la guixeta un bitllet pel primer autobús que surti.
Un cop asseguda a
l’autobús, ploro. No he pensat a dir-li a la Pepita que la Mercè s’ha de
prendre la medicina. M’assereno amb la certesa de que no necessita la mare, com
el seu germà, s’ha convertit en una noieta responsable.
El Mediterrani, a la
meva dreta, llueix un viso de setí i calma, i aquest sol enteranyinat sembla
que se m’insinua. Amb compte regulo l’obturador i disparo enllà, casant la
pàtina de la finestra amb la polseguera del vent i el vestit del mar.
Després de vuit hores, última parada, Toulon. Olor de sal, de peix a la brasa i de crema de
sol. Remor d’acordió i tabernes.
Quan pregunto a la
recepcionista de “La Corniche” si té una habitació lliure, em topo amb ell.
Ambdós portem la solitud dibuixada al rostre i això fa que ens reconeguem com a
iguals. Responc al seu somriure amb paraules tímides i un francès que esdevé
molt plaent d’utilitzar en el meu anonimat.
Sopem al racó més fosc
de la pensió, amb premeditació i voluntat que sigui així. Menjo poc i bec molt.
En F. és més jove que jo, no vull saber quants anys. La seva veu és greu i
addictiva. Parlem delerosos d’entrar en l’altre, de descobrir les petites
mentides i veritats que esquitxen el meu relat i el seu accent italià. Diu que és compositor, que escriu, que toca la guitarra. Té uns
llavis capaços de fer oblidar tot antecedent.
I tot esdevé una
ventada d’hores tancats a l’habitació 43. Fotografio els reflexos de llum a
les cortines, el llit grapejat, els nostres cossos nus. M’ensenya paraules.
M’embolcalla amb cançons a cau d’orella i escrivim poemes amb fal·lera.
En F. em proposa agafar
un vaixell que en poques hores ens deixarà a les costes de Sardenya. Sospito que és l’esperit de l’oncle el que
m’empeny a llençar-me al precipici com ho estic fent.
Sota el sol de les
costes d’aquesta illa, m’omplo de pigues de joventut.
Ens recollim en moments
fràgils i incerts entre les muntanyes del Supramonte. Amb en F. la meva
desesperança esdevé eloqüent, com una trampa. Segurament serà aquesta mateixa
eloqüència la que em farà tornar a casa.
Em vesteixo amb aquestes nits i dies. Si veus les coses entelades pel comiat,
t’hi fons.
___________
Era a la biblioteca fullejant un
llibre de cantautors del segle XX i els meus ulls es van aturar sobre una foto
en blanc i negre. Un noi, serrell llarg i camisa mig descordada, assegut al
caire d’un sofà amb una guitarra entre les mans, i al seu costat una dona descalça mirant a càmera, cabells curts esbullats i una cigarreta
entre els dits. Vaig buscar al peu de la imatge amb un salt al cor: “Fabrizio
André, Sardenya, 1970.” Ella, la meva àvia.
Vaig
preguntar al pare sobre el passat de l’àvia, si recordava què havia fet vora
els anys setanta. “Va estar fora, però mai en vam parlar. Vés a saber... L’àvia
era un esperit lliure! L’important és que va tornar. I que fou una bona mare, de vegades una mica absent,
vulnerable, però afectuosa.”
Vaig passar moltes hores entre els seus quaderns, les cartes dels seus
calaixos, les notes als seus llibres i els centenars de fotos on amb lletra
menuda anotava dates i llocs. Tot aquest material es convertí en les peces d’un
trenca-closques. Era una dona a qui apassionava la
fotografia i, com que necessitava una cambra on revelar, es va anar creant un
cau.
La meva àvia Pilar, un matí d’abril del
1970, va creuar el carrer Aribau i no hi va tornar fins Sant Joan. Amb una
petita maleta i la seva màquina de retratar, va pujar a un autobús que la va
deixar a Toulon, i fou allí on conegué un jove cantautor genovès. La Pilar i en
Fabrizio romangueren en una humil pensió al centre d’aquell poble de la costa
francesa. A les anotacions trobades, s'endevina que el món va desaparèixer al seu
voltant, i aquell petit refugi els va servir per complicitar com, almenys la
Pilar, no ho havia fet en els seus quinze anys de matrimoni. D’aquells dies he
trobat poemes preciosos escrits a dues mans amb lletra febrosa a les cantonades
d’un quadern. “Avui és 29 d’Abril. Salpem rumb a Sardenya”. Ella guardà a la butxaca de la gavardina el bitllet que els donaren al pujar a l’embarcació. Un mocador vermell li recollia
els cabells, i ell l’abraçà bona part del viatge per protegir-la del vent.
A Sardenya passaren una temporada a casa
d’un amic d’en Fabrizio, a la zona del Supramonte. Encara veieren neu als seus
cims. Les fotografies més precioses són d’aquells dies: Paisatges borrosos,
explosions de llum sobre la vegetació, i els retrats que va fer d’ell, tan
tendres. També he trobat imatges on apareix ella, radiant, amb uns ulls plens
de paraules boniques.
En arribar el mes de Juny, l’amor no
desapareixia, però la llunyania amb la família es començà a tornar un pes
importable. Els escrits agafaren un to més turmentat. Finalment, la Pilar va
tornar a Barcelona. L’adulteri la va salvar, nodrint el seu univers més íntim,
donant-li motius per seguir vivint entre les quatre parets d’aquell pis de
l’Eixample. El silenci de l’avi fou un gran acte d’amor. El silenci de l’avi
fou un pacte de lleialtat entre els dos.
6 comentarios :
uau!
gràcies Flaneuse!
Preciós
Preciós
moltes gràcies Carme :)
A vegades les persones necessitem fugir, per poder tornar.
Es molt bonic,ple de sentiments.
m,ha encantat
Una abraçada
Publicar un comentario