De Crisantems i Llessamins

Anem a posar flors al cementiri. És Tot Sants i fa anys que no ens apropem a la tomba del pare, però pel què sigui, aquest any la mare, en un atac de reconciliació amb el cosmos, em demana que hi anem. Jo no en tinc ganes, però sóc un fill de quasi quaranta molt obedient.

Dins d’una bossa de plàstic posem una ampolla amb una mica de detergent, una baieta i un drap. Després de tants anys, segur que haurem de rascar fort. Comprem un ram de tristos crisantems a la floristeria de sota casa, agafem el vint-i-set i enfilem cap al cementiri.

Un cop allí, recorrem els carrerons mirant enlaire. El tres-cents-seixanta-set, el tres-cents-seixanta-set, tres-cents-seixanta-set....Segur que és aquest? Ens trobem el nínxol ben net i un ram de magnòlies i llessamins despentinats que el custodia.

Una gavina  xiscla sobre els nostres caps.

           Amb un rictus esberlat la mare diu que potser ha estat un alumne, ja saps que el teu pare era molt respectat a la facultat. O potser ha estat una equivocació, de Ricards Massana Barcelona n’és ple, sí, de ben segur que ha estat una equivocació.

          Jo penso que ningú es deixa les ungles netejant una placa de marbre que guarda un mort que no és seu. Però no dic res.

Posem els crisantems enganxats a l’altre ram, que vessa una evident tendror i, embriagats per un perfum de contradicció, marxem arrossegant la bossa dels estris de neteja talment com si fos una cua entre cames.

Les preguntes dansen entre nosaltres, però els tapem la boca amb esparadrap... és una costum que tenim la mare i jo.

I un cop a l’autobús, ja de baixada, cargolant les nanses de plàstic entre els meus dits, dubto de si aquest és el dia en que els vius visiten als morts, o són els morts els que visiten als vius.