Sempre he volgut fugir. Recollir-me en un seient entapissat de verd, amb quatre pomes i un tall de formatge a la motxilla, encastar-me els auriculars com quan tenia vint anys, i anar tirant. 

De la butxaca en trec un quadern rebregat, amb lletra despentinada escric cartes sense destí. Veig un grapat de vaques fosques estirant el coll rere un filat. A Narbonne puja un infant d'uns quatre anys, els seus pares li parlen fluix. Penso en nosaltres, en totes les coses que m'agradaria que ensenyéssim als nostres fills i que se'ns van omplint de pols. He vist cases de colors a la vora del mar, els ho pots dir als nens? I flamencs, i un circ a l’horitzó. 

Amb molt d’esforç aconsegueixo obrir el batent superior de la finestra. M’agafo al vidre i acluco els ulls perquè el vent em pica la cara i és fred, i em masega els cabells d’una manera que m’entren ganes de plorar de tan feliç que sóc. Baixo on em ve de gust. Prenc cafès als bars amb més solera, camino sota la nit, entortolligada en un xal de pensaments i fumo encongida al balcó d’una pensió de mala mort. Pujo a un altre tren que em porta a trepitjar platges immenses que hivernen, potser trobo l’ànima sota les pedres. Les barques de pesca tornant a port són un espectacle. Faig l’auto-stop que no vaig fer d’adolescent, em rento la cara al lavabo d’un benzinera. M’invento una vida i li explico al conductor de l’autobús. Com l’àvia de la Violeta, que quan en tenia quaranta i pocs va fugir, deixant a casa tres fills adolescents i un marit aspre. Durant cinc setmanes no va dir res, la família la buscava, però res. Quan va tornar la van trobar més prima. Tenia la pell bruna i trufada de pigues, i un secret a la mirada. Duia pantalons amples agafats amb un cinturó trenat, i un braçalet de nacre. A la família no se’n parla de l’escapada de l’àvia. Va marxar i res va trontollar, malgrat que tot va canviar.  Però a la Violeta se li encenen els ulls quan parla d’ella, i sé que en vol escriure un llibre. Potser si jo fes el mateix, si gosés fondre’m durant uns mesos, els fills i el marit, dolguts, escollirien no preguntar mentre em sabrien plena. La curiositat dels néts al cap dels anys seria la recompensa de l’aventura.