Transparències - 3

Vaig estrenar una faldilla blau marí amb una sanefa de lluentons. Mentre em feia unes trenes, la mare em va explicar que aniríem a dinar a un restaurant que tenia una terrassa que donava al mar. L’àvia feia vuitanta anys, i això s’havia de cel.lebrar. Allí ens trobaríem amb els tiets. El pare remugava, hi havia una final de Fórmula-1 i no li venia de gust anar a un restaurant de la Costa Brava a fer el pijo, deia ell. La mare, furgant al calaix del maquillatge, es queixava: “Clar, com que no és te mare… Jo aguanto a la teva cada diumenge del món i no dic ni mu!”. Agafàrem el cotxe, i abans d’entrar a l’autopista vam fer una parada a la residència. Una infermera va ajudar a seure l’àvia al meu costat. A mi m’agradava l’àvia, feia olor a pastilla de sabó i tenia el cabell rinxolat i blanc, tan blanc com el collaret de perles que duia cada Sant Esteve. L’àvia tenia el cos feixuc i sempre estaba de bon humor. La va fer riure que el pare s’aboqués sobre ella per lligar-li el cinturó: “Jove, que estic compromesa, jo, eh?”

Aneu demanant que ja arribem. El pare llegia un whatsapp en veu alta. “Ton germà sempre fa el mateix, Teresa, ja em diràs què costa arribar a l’hora!”. La mare repassava la carta amb ulls àgils. “Una sopa de rap, sense sal, que és hipertensa, i sense patates ni arròs, que és diabètica. El filet de lluç és melós? És que amb la detandura no pot rosegar massa bé…” anava dictant a un cambrer panxut  el què menjaria l’àvia. Aquesta el mirà divertida, i amb to burleta em va dir: “Has vist que gras, aquest? Li deuen donar bé de menjar!”. Se’m va escapar una rialla que vaig ofegar en la mirada del pare. El cambrer va fer veure que no havia sentit res. 

Arribaren l’oncle Albert, amb el seu polo blau cel, i la tia Màbel, que en lloc de demanar cloïsses, demanava “clòi-ses”. Un cop ens serviren els primers, la tia Màbel començà a parlar de les reformes que estaven fent a la torre de Sant Cugat, i acabà les explicacions amb una ganyota al veure la seva sogra menjant amb els dits. “Mama, aquí tens els coberts”, va dir la meva mare amb un fil de veu. L’àvia agafà el ganivet dubtosa, i intentà menjar la sopa de rap amb ell. I mentre la mare li canviava per la cullera amb discreció, la dona preguntà al meu pare: “Això és casa teva, doncs?”. “No mama, som a un restaurant i estem celebrant els teus vuitanta anys” va dir l’oncle omplint-la de carantonyes. “Vuitanta? No ho sabia pas! Jo sóc una senyoreta de ciutat, sabeu? Quan era petita passàvem l’estiu a Blanes. Baixàvem a la platja i la meva germana portava un para-sol ple de serrells i un banyador de ratlles. Semblava una artista de cine…” La Màbel la tallà fent dringar la pedreria que duia al canell amb un gest exagerat “Sí, María, ens ho ha explicat mil vegades això!” A l'hora del pastís, tots cantàrem mentre l’àvia, entusiasmada, portava el ritme picant a la taula. Amb la mirada d’una nena, bufà les espelmes, i després preguntà: “De quí és l’aniversari?”. Per resposta, la mare li plantà un sonor petò que ella rebé amb cara de felicitat. A l’àvia li serviren un tallet de pastís fi com una fulla, en desembolicaren la cobertura i deixaren només el pà de pessic, perquè, com que duia sucre, no li convenia. A mi em va saber greu que el dia del seu aniversari l’àvia mengés aquell tall de pastís tan galdós. Vaig esgarrapar una flor de sucre de la meva porció, i per sota de la taula li vaig donar. Se la va posar a la butxaca de la rebeca i em va esbullar els cabells. A l’hora dels cafès jo ja n’havia tingut prou d’estar tanta estona asseguda, i vaig demanar si podia anar als gronxadors que hi havia a la terrassa del restaurant. I com que l’àvia també estava neguitosa, ens deixaren sortir juntes, no sense abans advertir-me “Amèlia, estigues per l’àvia, eh?”.

L’àvia m’ofereix la mà i anem baixant l’escala que hem trobat al tombar de la terrassa. Els graons, drets i canteruts, arriben fins a una petita cala envoltada de penya-segats i pins. L’àvia m’asseu a una roca i em fa una moixaina. Em torna a explicar que la seva germana semblava una artista de cine amb el seu banyador de ratlles. Comença a cantar, molt fluixet, i balla estirant els braços, aquells braços tous com la crema. Mira el mar i riu i pica de mans. Poc a poc, fent tentines, esquivant els còdols més grans, va entrant a l’aigua. Jo la contemplo des de la roca. No s’ha tret les sabates i fa xisclets de pardal. M’agrada veure aquesta àvia tan valenta que tinc! Les faldilles se li mullen, cau de cul, s’aixeca embriagada de riure i segueix entrant al mar amb passets petits. A mi se m’encomanen les seves rialles líquides. L’aigua li arriba als malucs, les ones l’abracen suaument i li tenyeixen la brusa i les puntes de la rebeca. Es pentina els cabells amb les mans xopes i canta una cançó que no conec, que parla dels mariners i del vent. La veig tan feliç, la trobo tan bonica. De cop i volta sento el meu nom, la mare em busca. M’espolso i, abans d’enfilar el camí, fent un embut amb els palmells de la mà al voltant de la boca, crido: “Ara torno àvia!”. Quan ja he pujat mitja escala em giro per veure què fa, em saluda amb un gest ple de coqueteria, li torno la salutació i segueixo el meu camí alegre fins a la terrassa. I després, la mare, amb el rostre esparverat, baixa els graons a gambades grans, i jo corro darrera d’ella entrebancant-me. L’àvia ja no hi és. La cridem, però l’àvia ja no hi és. I a la roca on jo havia estat asseguda, hi trobem la flor de sucre del seu pastís.