21.9.15



21 de Setembre, 2015

Avui he dut la càmera de retratar, què et sembla si, mentre s'acaben de fer els fideus, sortim a fer unes fotos? I l'avi? em preguntes. L'avi deixa´l, que és molt lleig! tu surts més maca que ell a les fotos. Em somrius coqueta i,  amb aquell espetec  tan familiar que fa la tanca, obres la porta que separa la cuina del pati. 

Parlem del què hi ha plantat, o més aviat de tot el que ja no hi ha, ara que sou grans i la vida fa pujada. Sovint penso que el què sé d'herbes i plantes no ho he llegit enlloc, sinó que m'arriba en forma de records d'infantesa. Que fotut es apendre que el destí, amb mala baba i un somriure punyent, es pot empassar a glops petits tot el nostre univers de certeses acumulades al llarg de la vida.

No dona, que això que hi ha sota el llimoner no són males herbes, és menta, maria-lluïsa i julivert. T'hi refrego les mans i les olorem. Amb una fulla entre els dits, descobreixes de nou i amb innocència que d'allò en pots fer infusions que et posen la panxa a puestu. T'ho explico amb paciència, amagant la meva incredulitat, dissimulo, però endins meu, molt endins, la pena es queixa: cony àvia! com pot ser? Te n'has d'enrecordar, si ens perseguies per la casa amb el palmell escaldat, insistint perquè ens prenguéssim el got d'herbetes. Però no, potser un altre dia te'n recordaràs, però avui el calaix d'herbes i plantes està tancat, i jo intento trobar-lo sense fer soroll, perquè sé que hi és, que tu me l'obries sovint.  Fas cara de desconcertada, com si te n'adonéssis de que algunes peces del trenca-closques s'han perdut... tu hi ets, però elles no saps on són. Surto al rescat amb una excusa rutinària que et torna amb mi mentre apilem calcetes i mitjons, la roba ja és eixuta, t'ajudo a despenjar-la?
 
L'avi ens crida, els fideus són a punt. Penso que, quan sigui velleta-velleta, si se'm comença a desdibuixar la vida, vull ser valenta, i com tu, fer veure que aquí no passa res, aferrar-me a les quatre coses que sé certes, el poble, el marit, el fill i les parets que han vist créixer la família, i anar tirant.




8 comentarios :

Bego Aguilera dijo...

Calaixets que es tanquen, circuits que s'esborren. Quina pena.
M'has fet pensar en la meva àvia, que em donava un gotet de la seva camamilla quan jo era molt petita. Al meu got li afegia uns porquets o uns peixets salats, que s'inflaven amb el líquid dolç que m'agradava tant. Encara ara segueixo prenent infusions.
No deixis d'abraçar la teva àvia.

Caterina Pérez dijo...

i tant, bego, i tant! Les carantonyes ens conecten molt :)

Meritxell dijo...

La meva avia no es va apagar com una llumeta. Ella va desapareixer un dia d'estiu quan el sol era encara ben alt. Ens deien que era el final pero ella estava eixerida i res dins meu feia presagiar que seria el nostre ultim diumenge de rialles. Jo que sempre havia cregut que ella era inmortal. Ara soc jo la qui no rexordo les seves ultimes paraules, la qui intento rebuscar entre records inutils allò que és tan important i que no tinc.

Caterina Pérez dijo...

La manera de marxar també diu molt del caràcter, oi? Una abraçada Meritxell!

barbarita dijo...

sempre m'emociones... suposo q llegir-te i adoar-me q és el que està començant a passar a casa...
els àvis.. quins grans tresors!

tan de bo fossin eterns... <3


un peto Caterina!!!

Unknown dijo...

Sempre m'emociones :) Et presento a la meva: http://filtrant.blogspot.com.es/2014/03/avia-pita.html

Caterina Pérez dijo...

ostres lídia! és preciós el què li vas escriure... tu sí que m'has emocionat! m'han entrat ganes de coneixer-la a la teva àvia Pita ^_^ quin record tan bonic en tens. I diria que, tot i que sóc molt dolenta amb les "assemblances", us assemblàveu una miqueta, eh?

Olga O dijo...

nus a la gola i somriure de costat