Tempesta d'estiu

Llegia a l’ombra del faig i es va girar vent. Un vent que espolsava la calor i bressolava la migdiada. Els núvols, del color de les aigües més profundes del llac, s’atansaven per l’ermita. Els trons d’estiu rugien pel nord, lluny. Els arbres dansaven. I finalment la pluja. La pluja, que contemplàrem des del porxo, i la tempesta, que una estona després espetegà dins de casa. I quan els núvols van marxar no quedà la netedat que s’imposa després de la pluja. 

Després, unes hores després, vam anar a fer un tomb pel camí del riu. El silenci era eixut i les nostres sandàlies es mullaven al sotabosc. Poc a poc vam anar reconeixent els llamps i els trons, desxifrant-los i establint nous pactes. I vam plorar abraçades. I llavors sí, llavors sí, la tempesta havia fet net.