La Rita no es troba bé i vagareja per casa amb pijama. Res evident, només una mica de febre i mal estar. M'ha trucat la iaia i diu que estic creixent, em comenta. Sóc davant de l'armari de les olles i busco el cassó per fer una sopa de ceba.  És el vespre, l'hora en que tots els mals em comencen a guanyar la partida, l'hora que m'entra la por a la vida, l'hora en que el doloret d'esquena, o una fiblada d'orella, em fan pensar que duraré quatre dies, i que quina pena, tan jove, i que pobres fills, i que quina seria una bona nova candidata pel marit, i que hauria de deixar escrites les contrasenyes, i endreçar l'escriptori... I és clar, com que em moriré en quatre dies per culpa meva, llavors els remordiments, que semblen hienes amagades rere la nevera, salten a la cuina i em recorden  les copes de vi que no m'hauria d'haver pres, aquella caixa de donettes menjada d'amagat, aquell crit desmesurat, el t'estimo que no surt. Res seriós, però una bola immensa. Al vespre, sempre al vespre.

Diu la iaia que estic creixent. I de repent la iaia de la Rita esdevé la meva; la meva mare, la meva àvia, la meva infantesa, quan una febre sense explicació, unes punxades als genolls o un mal de ventre, sempre eren una suposada crescuda. I penso que sí, que encara estic creixent. Que quina tonteria haver-me'n oblidat. 

Potser s'aprèn, vull dir, potser és senzill tornar a caminar com un infant, i de pas, perdre els remordiments, com el regueró d'aigua que deixa un paraigües plegat després d'un dia de pluja.  Els núvols escampen i estreno un jersei blau cel.