Un fil de llum entrava a la cuina . El canari feia espetegar el mill amb el bec. L’Antonio, que era al llit, girà el cos mandrós per comprovar si la Maria encara dormia. Deixà reposar els ulls, resignats, sobre el cantó buit del llit. Feia ja gairebé dos mesos que no hi era, la Maria. S’incorporà amb penes i treballs. Arrossegant els peus pel passadís,  arribà al bany. La pròstata l’obligava a prendre-s’ho amb calma, així que s’assegué a la tassa mirant a l’infinit.

Feu fora la son amb l’aigua freda de l’aixeta, domesticà els cabells amb un raig de colònia i un cop de pinta, i entrà a la cuina. Petit, petit! Picava amb l’ungla als barrots de la gàbia del canari. Què farem avui, petit? L’ocell responia escampant el seu aleteig per aquí per allà. Va posar un parell de llesques a la torradora, obrí el porticó i la cuina quedà banyada amb la claror del  juliol i l’olor de pa torrat. En un cassó escalfà quatre dits de llet, fregà un gra d’all al pa i s’hi posà un bon raig d’oli. Un cruixit que venia de l’habitació el feu remugar, ¿què collons deu estar fent ara? El seu cos ja hi anava, però el seu cap tornà al plat. Tants anys bregant rere d’ella, vigilant que no es desvestís, que no li amagués els estris de cuina, que no arranqués els geranis com si fossin males herbes, que no utilitzés la pasta de dents en lloc del xampú... No sé com ompliré les hores, ara. S’assegué a un racó de la taula amb l’esmorzar i la ràdio, que omplia les absències. De sobte el sobresaltà el timbre. Tragué  el cap per la finestra, al carrer hi havia el Cisco:

—Antonio!  Vaig  a la plaça, vens?

—No, no! Avui no em va bé... Tinc feina!

—Feina?! Vinga home, que estàs tot el dia aquí fotut. Baixa una estona a estirar les cames, punyeta!

Es vestí; el cinturó ben  agafat, la camisa per dintre. Es posà la boina d’estiu i sortí de casa amb compte de no ensopegar amb el graonet de la porta.

Arribaren a la plaça i s’assegueren al banc, a l’ombra dels plataners. De tant en tant saludaven alguna veïna que travessava, com anem mestressa, vinc de mercat, com estàs Antonio, mira, anar fent...., i un cop desapareixia carregada amb el cistell, els dos amics desgranaven records i sagues del poble.

—Cagundéu! Què foteu aquí prenent la fresca de bon matí? Si és que els viudos viviu com marquesos, cony! Mireu-me a mi, jo sí que m’he guanyat el dinar, que ja fa hores que trisco per l’hort!

El Manel de Cal València s’apropà a ells fent cridòria.  Carregava una bossa llardosa del Condis que obrí tot mostrant el seu contingut. Els dos amics lloaren aquell bé de déu de préssecs.

—Ja us ho dic, carai! Jo sí que treballo, per això els préssecs tenen aquesta pinta. Si em quedés al llit fent el carallot, els préssecs no vindrien pas sols a la bossa, no —remenava el dit amb punyeteria, burleta.

El Manel deixà la bossa al banc i en tragué tres préssecs. Els feu una esbandida a la font i els oferí als seus amics. L’Antonio clavà queixalada a la carn sucosa, que li començà a regalimar entre els dits. 

Ressonen les rialles. Des de  l’altra banda de la plaça, es lleva la boina i contempla l’escena. Veu al Ciscu, que es treu un mocador de la butxaca per eixugar-se un rajolí que li baixa fins al colze, i al Manel que, dret davant d’ells, repenja el peu sobre el banc i diu alguna animalada. Es veu a ell mateix, esprimatxat, amb les mans enganxoses i viu. Sobretot viu. Des d’allà, des de l’altre banda de la plaça, l’Antonio s’omple de les bromes, de la dolçor d’aquell préssec i del matí de Juliol.