19.2.16



Asseguda al graonet de la porta del pati llegeixo mentre prenc un cafè. La tarda és assolellada i s’ha girat un vent viu.  De cua d’ull, detecto un moviment minúscul sota les cames. Una vespa passa fent tentines. De tant en tant fa un semicercle que la fa canviar de rumb. Em pregunto perquè no vola. Ah, vaja... té una ala que sembla més esquifida que l'altra, quasi transparent. Una ràfega li aixeca el cul en pompa, s’aferra al terra amb les potes de davant fent una cabriola curiosa que posa en evidència el talent amb que ha estat creat aquell cos diminut.
   Dies enrere, mentre regava unes mates d’espígol, vaig trobar una vespa feta un cacauet entre les fulles que, consternada, com si l’acabés de despertar, havia quedat  xopa i no va fugir. Segurament és aquesta mateixa vespa, la que ara es bamboleja als meus peus.
   Un cop de vent més fort li fa fer una capitomba que la planta dos pams més enllà. Es recompon i segueix amb el seu caminar sense destí. Potser busca un amagatall on descansar d’aquest vent que la mareja. Potser no, potser busca un racó on morir. Si haguéssim tingut un hivern com deu mana, aquesta vespa ja hagués mort amb les primeres gebrades, però en aquesta primavera permanent, l’animaló es troba desorientat, passat de voltes, deambulant dins una eternitat absurda. Pobre, no té eixam, no té cau, no té refugi a la vida, i per un instint buit de raó, lluita contra la mort que s’apodera de cadascuna de les seves cèl·lules.
   Troba una escletxa a terra i hi entafora mig cos. Demà diuen que arriba el fred de debò, i els animals les veuen venir aquestes coses, oi? Pràcticament no es mou. Només de tant en tant un petit espasme per acabar d’enquibir aquell cosset a la ranura. No era Marguerite Duras que va escriure alguna cosa sobre la mort d’una mosca? Crec que vaig llegir aquell text massa d’hora, segurament per fer-me la intel·lectual. No en recordo ni una paraula, tan sols en tinc la imatge de l’escriptora, contemplant la mort de l’insecte mentre anava perfilant reflexions. És curiós com hi ha coses que pertanyen a la categoria d’anècdota, que queden ben endins, hivernant, i afloren en el moment menys esperat. En canvi, n’hi ha d’altres que cauen al buit, com si les haguéssim perdut pel camí, com un granet d’arròs dins d’un paquet foradat.
   El vent  m’escabella amb gosadia, i amb aquesta mateixa empenta  arrossega aquell cos com si fos una brossa. La vespa, un  cop aconsegueix aferrar-se a terra, es frega les antenes amb les potetes del davant, molt digna ella, i segueix el seu camí fent esses. Es topa amb l’escombra de voga recolzada al mur. Poc a poc s’obre camí entre les seves pues i desapareix. Es un bon lloc, penso, per entregar-se a l’hivern.

No hay comentarios :