25.8.15

Transparències - 1



25 d'Agost, 2015



Cada dia, menys els diumenges, la mare li entregava un cistell de vímet tapat amb un tovalló. A dins hi havia una carmanyola de llautó amb estofat de llenties, o patata i col, o un grapat d’arròs amb cansalada. Al costat, un parell de llesques de pa, un tros de formatge embolicat amb paper d’estrassa, la navalla i la bota de vi. I cada dia, la Lluïsa, enfilava el camí que la duia del poble a la fàbrica del ciment. Era la gran de sis germans, i aquest era el motiu pel qual, al fer els nou anys, es va convertir en l’encarregada de dur el dinar al pare.  Les primeres vegades passava por. Quan s’endinsava al bosc i el xipolleig del riu es començava a allunyar, tenia por. Qualsevol fressa l’esglaiava. Sentia l’alè del llop al seu clatell, però no gosava girar-se ni apretar a córrer, perquè segurament hagués vessat les viandes que duia al cistell i la reprimenda de la mare hagués estat pitjor que no pas que el llop li rosegués les faldilles. L´únic que podia fer era accelerar el pas mentre els ulls se li negaven i el ressò de la seva pròpia respiració li encongia l'espinada.  Un cop ja havia deixat el dinar al pare i havia rebut les carantonyes d’aquest, amb el cistell buit, baixava cap al poble grimpant. Veloç com una guilla, no s’aturava fins que no arribava als primers masos.

Quan es va fer una mica més gran i ja coneixia el soroll del bosc, el llop va desaparèixer. Li agradava dur-li el dinar al pare. Aquell camí era seu. Cantava, xiuxiuejava contes inventats. Si feia calor, remullava els peus al riu, i saber que la mare no ho sabria, la feia sentir-se mestressa d’ella mateixa. S’entretenia a observar les mores, somiant en esgarrapar-ne un grapat quan fossin prou fosques i se li desfessin entre els dits. Els dies de pluja, arrecerada sota un immens paraigua de pastor, gaudia del soroll que feien les gotes al espetegar a cada fulla, i mentre enfonsava les botes entre el fang i la fullaraca, flairava l’abraçada del pare quan la veiés arribar a la fàbrica amb el dinar calent, i la tassa de llet amb mel que li oferiria la mare al tornar a casa tota xopa. A l’hivern, embolcallda amb una manta i calçada amb uns bons mitjons de llana, la mirada li relliscava buscant rastres d’animalons a la neu dels vorals del camí, collia galzeran per guarnir la casa, i escoltava el silenci del bosc, inclús l’aigua del riu callava, glaçada.

Ara tot just havia fet catorze anys, la llum del mes de maig es dispersava entre les branques. Duia un xal de cotó, era de quan la mare era jove. No li havia demanat permís per agafar-lo, potser s’enfadaria si ho sabia… però és que quan s’havia vist reflectida al mirall, li havia semblat que amb el seu cabell color avellana aquell xal s’hi esqueia molt, s’havia trobat bonica, i aquest sentir era nou per ella. El desglaç ja havia començat i el riu tornava a cantar alegre, però la Lluïsa no el sentia, tenia pressa per arribar a la fàbrica. No era ben bé pressa, era una ànsia, una frisança que l’obligava a caminar lleugera. El record d'en Pere de Cal Mallorca que al veure-la passar decidida amb el cistell li havia preguntat el nom, la feia enrojolar. Ella l’havia mirat descarada i li havia dit que es deia Isabel, sense saber ben bé el perquè d’aquella mentida juganera. Al cap hi tenia les paraules del seu pare la nit anterior, assegut a la taula i davant d’un got de vi, explicant-li a la mare les bondats d’aquell jove company de feina que dies enrere s’havia incorporat a la fàbrica. Ella esbandia els plats del sopar fent veure que no posava atenció en la conversa, no gosava dir que ella també s’hi havia fixat en aquell noi, i que des del dia en que les seves mirades s’havien creuat mentre ell feinejava en una de les vagonetes de ciment, el camí a la fàbrica se li feia llarg, i a la tornada els peus li pesaven. I mentre els aranyons florien i els pica-soques arreglaven el niu, ella es despullava de la nena que havia estat, i la deixava cantussejant en aquell camí de bosc.

8 comentarios :

Jortx dijo...

Quin relat mes bonic, Cate!! Es pura poesia. Se'm han humitejat els ulls de la emoció.

Caterina Pérez dijo...

Moltes gràcies :))

anuska.arias dijo...

Precioso, me ha llevado a recuerdos lejanos, igual fantasías, pero tan reales como el momento presente. Enhorabuena por la iniciativa, me quedo con ganas de la próxima historia! :D

Olga O dijo...

Des de ayer que busco el rato para leerte. qué bonito!! tienes magia para escribir, sigue haciéndolo, que seguiremos disfrutando!!

quin català més bonic!

Caterina Pérez dijo...

gracias anuska, de verdad.

oh, olga! moltes gràcies :)

CC Clot Barcelona dijo...

Molt agradable de llegir!!! Ara a per la recepta

Beatriz Bepe dijo...

Bonito es decir poco, es muy bello este texto. De niña a mujer, precioso, me ha encantado y me ha sabido a poco :-). Me ha gustado mucho lo descriptivo que es, se nota que adoras el bosque, gracias por llevarme a el y disfrutar del camino. Deseando leer más.

bsos

Beatriz

Cristina Diaz dijo...

Els pels de punta... gràcies.

Una abraçada.

Cristina.