Making of Norte #03

Això no sé ben bé si és un post de feina o un post de vida. El què sí que sé és que té molt a veure amb el què sóc. De nen, agafes llapis, paper i dibuixes de manera espontània, i el què estàs fent realment és donar ales al teu imagianri, als desitjos, als relats senzills que habiten en tu. Jo dibuixava cases, amb el seu caminet, unes muntanyes de fons, un balcó farcit de geranis, una corda d'estendre roba sota una pomera, una bassa amb ànecs. Sovint dibuixava noies vestides amb les combinacions de roba i complements que em dictava el meu sentit estètic, vaja, el què ara n'anomenariem un "outfit". També dibuixava estàncies, un menjador amb una taula perfectament parada, una làmpara preciosa penjant del sostre, prestatges plens de llibres, un gran rellotge de paret, moltes plantes. Al contemplar la meva "obra", la qualitat del dibuix no era gens rellevant, no hi veia el dibuix en concret, sino històries i maneres d'estar en aquest món. I aquesta via d'expressar em donava pau i esperança, i moltes ganes de fer-me gran.

D'un temps ençà, sé que la part que més gaudeixo de la meva feina no té ben bé a veure amb la  costura... i el què entenc és que la costura m'ha servit per "dibuixar". Haver après a cosir m'ha servit per fer peces, les meves peces, i poder-les contextualitzar. I és aquest contextualitzar-les el què em fa vibrar. Donar la importància que es mereix a la seva història, desde com han estat fetes, fins a suggerir a quins entorns i relats pertanyen.

I també d'un temps ençà, me n'he adonat del tresor que és trobar les teves parelles perfectes en el recorregut laboral. Potser ho reconeixes quan te n'adones que hi ha un punt on s'esvaeix la separació feina i vida. Podria fer odes a algunes persones que he sentit que s'han creuat de manera molt intensa al meu camí i que han estat decisives, decisives a llarg o a curt plaç. La meva cançó d'amor, però, avui és per la Mònica, perquè ella ha estat clau per donar llum a aquests "relats" que habiten en mi. (Tot i així,  també podria cantar-los una estrofa a l'Álvaro, al Joan i al Dani). Aquestes són unes anotacions del 18 de setembre a la nit:

Hi ha dies que sento una felicitat que em sembla que no hi cap en el meu cos de trenta i llargs. Una felicitat que aguanto perquè potser podria brollar amb descontrol. La meva tàctica és fer d'observadora i anotar cada escena. Hi ha dies en que la feina agafa sentit, en que totes les angúnies s'esbaeixen, i només haig de gaudir. Gaudir del regal, de la companyia, i deixar espai perquè passi tot el que no puc controlar, que plogui, que surti el sol, que aturem el cotxe al lloc menys esperat perseguint un ramat de cabres, i trobar un bosc de falgueres, i la boira... tanta boira que no ens hi veiem.

Perquè no tot és el què sembla, i a vegades un no troba les paraules, perquè ve tot de molt endins, o de molt de pell, no ho sé.


Demà, estrenem la tercera edició de motxilles Norte, i l'Álvaro m'ha regalat aquest video del making of, que em fa una il.lusió tremenda, que he vist amb la familia una dotzena de vegades aquest cap de setmana, i que ens fa somriure cada cop.

Making of Caterina Pérez - Norte#03 from alvarosanz on Vimeo.

No sé si ésto es un post de trabajo o de vida. Lo que sí que sé es que tiene mucho que ver con quién soy. De pequeño, coges lápiz, papel y dibujas de forma espontánea. Y al hacerlo das rienda suelta a tu imaginario, a tus deseos, a relatos sencillos que habitan en ti. Yo dibujaba casas, con su caminito, altas montañas de fondo, un balcón repleto de geranios, una charca con patos. A menudo dibujaba chicas vestidas con la combinación de ropa y complementos que me dictaba mi sentido estético, lo que ahora llamaríamos un "outfit", vaya. También dibujaba estancias, un comedor con una mesa perfectamente puesta, una lámpara preciosa colgando del techo, baldas llenas de libros, un gran reloj de pared, muchas plantas. Al contemplar mi "obra", la calidad del dibujo no era para nada relevante, no veía el dibujo en concreto, más bien eran historias y maneras de estar en este mundo. Y esta vía de expresión me daba paz y esperanza, y muchas ganas de crecer.

Ultimamente me he dado cuenta de que la parte que más disfruto de mi trabajo no tiene que ver exactamente con la costura... me doy cuenta de que la costura me ha servido para "dibujar". Aprender a coser me ha servido para hacer piezas, mis piezas, y poderlas contextualizar. Y este contextualizarlas es lo que me hace vibrar. Dar la importancia que se merece a su historia, desde cómo han estado elaboradas, hasta suggerir a que entornos y relatos pertenecen.

Y, también ultimamente, me he dado cuenta del tesoro que supone encontrar tus parejas perfectas en el recorrido laboral. Quizàs lo reconoces cuando notas un punto en el que se desvanece la separación trabajo y vida. Podría hacer odas a algunas personas que he sentido que se han cruzado de forma muy intensa en mi camino y que han sido decisivas a largo o corto plazo. Mi canción de amor, pero, hoy es para Mònica, porqué ella ha sido clave para dar luz a estots "relatos" que habitan en mi. (Aún así, también podría cantarles una estrofa a Álvaro, a Joan o a Dani). Estas son unas anotaciones del 18 de septiembre por la noche:

Algunos días siento una felicidad que me parece que no va a caber en mi cuerpo de trenta y largos. Una felicidad que retengo porqué quizás podría salir a borbotones. Mi táctica es convertirme en observadora y anotar cada escena. Algunos días el trabajo toma sentido y todas las angustias se desvanecen, y solo tengo que disfrutar. Disfrutar del regalo, de la companyía y dejar espacio para que pase todo lo que no puedo controlar, que llueva, que salga el sol, que paremos el coche en el lugar menos esperado persiguiendo un rebaño de cabras, encontrar un bosque de helechos, y la niebla.... tanta niebla que no vemos.

Porqué no todo es lo que parece, pero a veces uno no encuentra las palabras, porqué viene todo muy de dentro, o muy de piel, no sé.

Mañana estrenamos la tercera edición de mochilas Norte, y Alvaro me ha regalado este video del making of, que me hace una ilusión tremenda, que he visto con la familia una docena de veces este fin de semana, y que nos hace sonreír.

(todas las fotos de este post son de Mònica Bedmar)