18.5.16

Sota el fanal




Mott Street és un carrer de Manhattan que neix a una zona plena de botigues de moda, restaurants i cafeteries. Travessa el que queda del famós Little Italy, amb les estovalles de quadres vermells, llumetes de coloraines penjades a banda i banda, olor a farina torrada i vi negre, i mica en mica va convertint les pizzeries i xarcuteries en parades de fruita i verdura, gent que ven peix dins enormes galledes d’aigua tèrbola, bullici, crits, cartells llampants, fanalets vermells, papers que voleien per terra i cases que semblen caus de finestres allargades i portals petits. Això és Chinatown, i en una d’aquestes cases menudes vivíem la meva mare i jo.
     Un dia que no em podia acabar els fideus, la mare em va dir que el menjar no es llençava i em va donar una bossa de paper:
     –Posa-ho aquí dins, Mai Ling, i quan baixis les escombraries deixa-ho al carrer. Segur que algú ho aprofitarà.
     Amb el meu anorac vermell vaig sortir arrossegant la bossa de la brossa i la vaig apilar amb les de la resta del veïnat. Però el paquet amb els fideus no el podia deixar allà, entre aquells sucs i aquella pudor! Així que vaig travessar el carrer i el vaig posar al peu d’un fanal atrotinat.
     El nostre apartament era minúscul, i la mare i jo dormíem al mateix matalàs. Quan vaig notar que ella s’havia adormit, vaig sortir amb compte del llit i vaig mirar per la finestra. Els fideus ja no hi eren i recordo que vaig pensar que potser hi hauria hagut de posar uns palets perquè no va gens bé menjar amb els dits.
     Tenia sis anys i els vespres es van convertir en el moment més emocionant del dia. Esperava aquella hora per poder deixar sota el fanal el sopar que fingia no poder-me acabar. La mare, que s’havia adonat dels meus tràfecs, sovint m’ho feia menjar tot i em deia que podia baixar el seu arròs, que ella estava tipa. No teníem gairebé res, i per a la mare, que treballava dotze hores al comerç del senyor Wu, era un esforç molt gran omplir dos plats, però em deixava fer. Ella sempre ha pensat que la generositat és un bé preuat. Així que, durant un temps, a taula érem dues, però sopàvem tres.
     Vaig agafar el costum de deixar amb la mica de menjar una nota que escrivia amb molt d’esforç: Espero que t’agradi o avui els pèsols han quedat massa tous o que tinguis un bon any, abriga’t bé que diuen que demà farà fred, aquest és un trosset del meu pastís d’aniversari... Després pujava a l’habitació amb quatre gambades i des de la finestra esperava la dona de l’abric de llana gris. Passava com una ombra, llegia la nota, se la posava a la butxaca i desapareixia carrer enllà amb la bossa de paper agafada al pit. Un dia, a la nota hi vaig haver d’escriure: Ens canviem de casa. Em sap greu no veure’t més. Llavors la dona va alçar el rostre i el fanal il.luminà un somriure lent i uns ulls brillants que es van aclucar quan va inclinar el cap, com un gràcies silenciós. Amb el palmell de la mà ben obert em va fer adéu.
     Ara sóc mestra d’una escola del barri. Tinc un grup de divuit nens de cinc anys, la classe dels hipopòtams. Avui és un dimecres qualsevol. Sortim a esmorzar al pati amb les carmanyoles i entrepans. Fa sol, sembla que definitivament els dies de neu i fred queden enrere per deixar pas a les tardes de camions de gelats i de cinemes d’estiu. Des d’un banc observo la canalla. De sobte se m’apropa la petita Xiao Chen, amb les seves trenes fosques i les galtes enceses:
     –Què tens Xiao Chen?
     La nena em mira, resulta que aquest matí la seva àvia li ha donat un encàrrec per mi. Faig uns copets sobre la fusta del banc:
     –Si? Seu aquí, doncs!
     De dins la motxilla treu un paquet rebregat que m’entrega. L’obro i hi trobo una pila de galetes, i al capdamunt un paperet plegat amb cura: Espero que t’agradin, han quedat una mica massa torrades.
      Un xut de pilota ressona al pati. Els nens criden. Ric i amb el dit m’aguanto una llàgrima que vol fugir. I no sé fer res més que compartir aquelles galetes, asseguda al banc, amb la neta de la dona de l’abric gris que cada nit passava per sota la nostra finestra de Mott Street.


6 comentarios :

Pepa dijo...

Preciós! Gràcies,
Pepa

Caterina Pérez dijo...

gràcies a tu per llegir-ho, Pepa!

Mònica Marull dijo...

Ostres. Que bonic. M'has fer caure una llàgrima i tot

Cristina dijo...

Tinc a una paret del menjador un cordill amb dues agulles d´estendre la roba petites y una nota que hi diu: "vols llegir una estona?"
Allà hi penjo frases, petits contes, fotos boniques...que vaig cambiant de tant en tant.
Tot va sorgir d´una idea per fer que al meu fill s´enganxi al plaer de llegir i de despertar en la meva filla la idea de que té un potencial enorme per explicar históries boniques (o aixó penso jo).
Amb el temps, aquest racó s´ha convertit en l´espai "Tranparències de Caterina Perez".
M´emociona tant la teva manera d´escriure que espero amb impaciència que publiquis un nou relat per poder-lo penjar al cordill de menjador!!
La meva filla se n´adona de seguida y sempre em diu: qué xulo mami aquest nou relat!!. El meu fill no diu res, però algún cop l´he enxampat llegint d´amagat el paperet penjat del cordill.

Gràcies de tot cor Caterina. A casa meva esperem els teus relats...

Cristina.

Caterina Pérez dijo...

ostres, cristina... m'has emocionat moltíssim! milions de gràcies per explicar-m'ho, de debò. No saps el què significa per mi... :)
(sovint li dono per llegir a la meva filla el què escric, m'ajuda molt veure la seva reacció)

Caterina Pérez dijo...

ai, gràcies Mònica! m'agrada saber-ho ;)