10.5.14


Dinàvem al jardí de casa la Pepa. Ens havíem reunit tots per cel.lebrar l'aniversari de casats dels avis i ho fèiem, en un dia calurós de maig, davant d'un estofat fet amb les faves collides pel Francesc. I quan ja s'acabava el dia, algú em va dir l'avi vol parlar amb tu. M'hi vaig atansar amb neguit i curiositat, i també amb aquella alegria de nena cap a un avi que et dedicarà tota l'atenció. Ja sabíem que tenia un mal que no feia marxa enrere, i, suposo que com ens passava a tots, em vaig asseure a la seva vora, en una cadira de jardí, amb la sensació i el desig d'exprèmer tots els minuts que ell em volgués dedicar perquè, ara hi ets i ara no hi ets, i en aquells mesos el no hi ets va començar a tenir data. El què l'avi em volia dir era tan senzill com que tenia un parell de bosses de retalls que, ara que l'àvia ja no cus, i com que hem de fer endreça i reestructurar la casa, perquè, ja ho saps, més val que ja no estiguem sols, he pensat que, si t'ho vols mirar, potser a tu et faran servei aquests retalls... són dues bosses ben grosses.

A vegades els avis et pregunten què fas, intentant entendre a què et dediques, i tu, per no marejar-los els ho expliques de manera tan planera com pots, i et queda una sensació tova de que no se'n poden fer al càrrec, que la vida actual és massa complicada com perquè puguin entendre que et dediques a tantes coses i a cap en concret. Que m'oferís aquells retalls, em va fer adonar que ell, el meu avi, havia entès perfectament de què estava omplint la meva vida en aquells moments (tot i que tu sempre t'estranyaves i em deies que havies cregut que m'acabaria dedicant a la música!).


I un cop a casa, i un cop han passat les setmanes, els mesos i els anys, els retalls segueixen a la bossa que em va donar. Cremalleres separades d'antics vestits, puntes que engalanaven coixins, restes de bates agafats amb agulles de cap cobertes de rovell, butxaques plisades, vores de pantalons fetes un canaló, gafets. I només sóc capaç de treure'ls de tant en tant i mirar-los, perquè no són ben bé retalls, són records, són temps, són una manera de fer les coses.



11 comentarios :

raichel dijo...

Uf!
Me ha encantado...

Caterina Pérez dijo...

eeei, gracias guapa!! lo que me ha encantado a mi es ver a tu enano con la cara llena de chocolate solidario ;) un beso!!

Mary Carmen D M dijo...

Emocionante, realmente emocionante!!! Un beso y gracias por compartir emociones como esta!!!

Sisia and Crafts dijo...

Precioso! A mi me pasaba con mi abuela, que siempre me hablaba de unas sábanas que me quería dar para que las cosiera

Bet dijo...

Que bonic, m'has fet emocionar :) Tinc un avi que està "re-estructurant" la casa i que ens parla amb sensació de voler-nos-ho explicar tot... M'he sentit molt identificada, crec que aquesta tarda l'aniré a veure :)

Marta Sanabria dijo...

Sencillament preciòs, Caterina! M'he emocionat recordant la meva àvia, que ja no hi és, i el meu avi centenari que encara em pregunta a què em dedico i què és un ordinador :-) Un petó,
Marta, My Little Brunch

Caterina Pérez dijo...

gràcies bet, m'agrada pensar que hi vas anar ^_^ un petonet!

Gretelain dijo...

Caterina, com t'he dit més d'un cop... ets una poeta!!!

Txell Lagresa dijo...

Ostres Caterina...
Jo encara tinc els avis però estan en aquell moment de la vida en què saps que rebràs la trucada temuda un dia no gaire llunyà.
I el més curiós és que, com tu, i com a néta i filla de mercers, tinc un munt de botons antics, rodets de fusta i puntetes desgastades... Un munt d'històries que no vull que caiguin en l'oblit.
Encara hi sóc a temps...
Petonets

ladytacones dijo...

Querida Caterina, hacía tiempo que no venía a visitarte y oyedeb me ha traído hoy hasta ti. He empezado a leerte y he pensado: esta chica también es una escritora. Me has emocionado, un gran beso y vendré más a menudo, Prometido.

Olga O dijo...

Un relat preciós! i el més potent és que empatitzador!