Què li darem.

Un Pare Noel de fusta, una mica despintat, penjava de la finestra. Les cortinetes de quadres vermells deixaven veure el carrer; encara era fosc, però rere l’església ja es començaven a dibuixar uns núvols esfilagarsats del color del coure. La cafetera xiulava sobre el fogó. Hi havia el paquet de farina obert al marbre, a tocar de la balança, i un pot de vidre destapat, ple de llapissades. La Janet, amb una forquilla, desfeia el llevat fresc en un bol d’aigua tèbia i taral·lejava Jingle Bells. Els cabells blancs encrespats, i la bata cordada fins dalt de tot.

Com cada any, o com cada any des de feia uns anys, la Janet es disposava a fer un pa. Un pa per sopar, era nit de Nadal. A la nevera hi tenia un vi rosat, un bon tall de mantega i una safateta de salmó fumat. Per a en Whisky, que li refregava el llom als turmells, havia comprat una llauna de sardines de mida extra amb oli d’oliva. Massa consentit el tens, a aquest gat, això és de vella xaruca!, se n’havia rigut el pare, la tarda anterior, quan ella desava la llauna a l’armariet. Sempre tan amable tu, papa! Surt de la cuina, va, que no hi fas res, aquí!, li havia espetegat amb un mig somriure.

Va afegir dos pessics de sal a la barreja d’aigua i llevat, i, de mica en mica, hi anà posant la farina. Es  col·locà bé les ulleres sobre el nas, s’untà les mans d’oli i començà a amassar. Feia anar els canells amb força. Mira tu, sembla que el reuma em doni treva per Nadal, pensava, sorpresa de l’alegria amb que feia giravoltar els dits. La mateixa alegria amb la que, quan era petita, el matí d’Any Nou, ella i la seva germana Amanda ajudaven a fer un pa blanc, amb llard i llet: s’inflava al forn i, espolsat de sucre, se servia amb te, confitura de cireres d’arboç i crema de nata, sobre una taula ben parada, perquè l’any s’ha de començar bé, deia la mare quan tots eren entaulats.

Va cobrir la massa amb un drap. Ara a créixer, petitona!, i li va fer un parell de copets.

Vols dir que l’has de deixar tan a prop de la pica? Aquí no fermentarà bé.

La Janet va fer un bot. No s’havia adonat que tenia la mare enganxada a l’esquena.

Ai, vols deixar-me estar?, va rondinar.

Però, per si de cas, com qui no vol la cosa, va enretirar la massa una mica cap els fogons.

Va sortir de la cuina amb una tassa de cafè a les mans, va encendre el transistor i va apartar una pila de papers i llibres de la butaca. Cada any, també des de feia uns anys, posava la ràdio local i escoltava la missa que feien a Sant Peter’s, asseguda a la butaca, mentre la massa s’inflava al bol.

La llum d’hivern començava a entrar per la finestra i en Whisky, d’un salt, se li va posar a la falda. Va pensar que havent dinat trucaria a la  Lydia, que vivia a Göteborg. S’havia casat amb un suec de manual, ros i llarg, i havien tingut a la petita Martha. Ai, la Martha, a veure si s’hi posava, al telèfon; tot i que no s’entenien gaire, perquè bàsicament parlava suec, li agradava sentir-la. Potser a l’estiu, potser a l’estiu vindrien, i aleshores la duria a collir albercocs i a veure els ànecs al riu Avon.

És que ja em diràs, mira que deixar-te sola per Nadal; el Nadal és per ser amb la família!, va sentenciar la mare, dreta i severa, des d’un racó de la sala.

Deixa-ho estar, vols? Els fills fan la seva vida, han de fer la seva vida! La Lydia bé m’ho demana, que hi vagi, però em faig vella i cada vegada em fa més mandra pujar a un avió. I, a més a més, què faríeu vosaltres, eh? Vindríeu amb mi?, la va mirar, maliciosa: tots a l’avió, vinga, tres passatgers pel preu d’un!

La mare, que no acostumava a entendre ni l’humor ni la manera de fer d’aquella filla, va dir que no, que a ells no els agradava voltar, que baixem a veure’t de tant en tant no vol dir que ens agradi viatjar, dona!

Sí, ja ho sé; veniu quan voleu recordar-me com de vella i sola estic. En Whisky li va baixar de la falda per arraulir-se al sofà. La Janet, mentre s’espolsava els pèls que li havien quedat enganxats a la bata, va murmurar: També podríeu anar a veure ma germana alguna vegada, no? No viu pas tan lluny d’aquí!

La sala va quedar en silenci. A la ràdio es va sentir estossegar el capellà, els grinyols dels bancs de roure i el frec dels abrics de la parròquia, que s’aixecava. La Janet es va preguntar si els pares també visitaven la seva germana. No n’hem parlat mai, d’això, va pensar. De fet, fa molt que no parlem de res..., l’últim cop que vam parlar va ser quan em va dir que la Maria estava embarassada. 

Quan eren acabades de casar, les dues germanes quedaven els dijous per anar a mercat, i després esmorzaven i es feien confidències. I, quan van tenir les filles, com que eren tan seguides, s’ajudaven molt: intercanviaven consells i a on no arribava l’una, l’altra sempre podia donar un cop de ma. Les tardes d’estiu, les nenes les passaven jugant plegades, ara a casa la Lydia, ara a casa la Maria. I abans de començar el curs anaven a buscar mores, tones de mores que creixien als esbarzers que hi havia a prop del cementiri, i convertien la taula de la Janet en un escampall de pots i cassoles de confitura. La nit de Nadal cuinaven juntes, i es reunien tots per sopar, també els pares, i compraven pijames iguals per a les menudes perquè els feia gràcia veure la Lydia i la Maria així, tan boniques, i que eren unes cosines ben avingudes. Però, de mica en mica, la vida et va tancant a la closca, i no saps ben bé per què. O potser sí, però no ho vols veure. L’Amanda mai va acabar d’entendre el divorci de la Janet. És un bon home, treballador, es pot saber què carai et passa?, li havia retret amb els braços encreuats mentre es miraven a les nenes com jugaven entre un escampall de disfresses i retoladors de colors. I la Janet no li havia sabut explicar, no li havia sabut explicar tot el que li passava, però legitimar la seva decisió li hagués estat més fàcil si la seva germana l’hagués abraçat i l’hagués ajudat a fer caixes. Al cap d’uns anys, va morir en Daniel, el marit de l’Amanda, i la Janet, que havia de passar moltes hores traduint manuals d’aspiradors i batedores per poder tirar endavant,  no va trobar el temps, ni la manera, d’espolsar la tristesa que es cruspia a la seva germana. Per això, o potser perquè, mira, perquè a vegades no ho sabem fer millor. Després els pares es van fer grans, i tampoc va ser fàcil, i un, a vegades ja no sap dir les coses bé, sense fer mal, perquè quan les diu ja és massa tard i estan corcades. I quan van enterrar el pare, que va morir vuit mesos després de la mare, es van fer un petó, ben trist i buit, davant del nínxol, com si ja no tinguessin res més per escriure juntes.

Començava a fosquejar. El forn era encès. La cuina feia olor de farina i ferment. La Janet estengué la massa, que havia doblat el seu volum, sobre el marbre emblanquinat. La masegà, en va treure l’aire amb força, en va fer una bola, la va prémer bé i hi va marcar una creu al mig amb un ganivet. Després l’enfornà.

Va recollir la cuina i esperà a que passessin els primers quinze minuts de cocció per donar humitat al pa. Es va ajupir davant del forn i n’estirà la safata, i, vinga, ja tenia el pare allà de nou, ajupit amb ella, vigilant que mullés prou bé el pa perquè es formés la crosta adequada; cruixent però no gaire gruixuda. La Janet se’l va mirar, divertida. No ho pot evitar, cada any fa el mateix, com si allà on és l’avisessin, corre, que la Janet no sap fer la crosta sense tu! Un cop el pa tornà a ser al forn, s’imaginà la mantega fonent-se a la llesca calenta, el salmó i el vi rosat, que combinaven tan bé. A la ràdio feia estona que només sonava Ray Conniff i els seu grup. Apartà la cortineta. Al cel hi havia una estrella que brillava més.

És Sírius, va sentir que sentenciava el pare al seu costat. Sempre la buscàvem quan l’Amanda i tu éreu petites, te’n recordes?

La Janet no va dir res.

El forn va pitar.  En obrir la porta una bafarada li entelà les ulleres. Posà el pa, daurat, sobre una reixeta. I, embadalida, escoltà com la crosta cruixia i anava fent petites escletxes.

Amb parsimònia, i en Whisky que li anava darrera, es va dirigir a l’habitació. Es calçà les botes, va agafar l’abric de l’armari. Acaronà el gat.

Espera’m, d’acord? Ara torno i obrirem les sardines.

Va entrar a la cuina. Embolicà el pa amb un drap, el lligà amb una cordill.  Picà l’ullet al pare, que se la mirava recolzat al  marbre, i tancà el llum.

Tothom era dins les cases, feia un vent glaçat. La Janet duia la solapa de l’abric ben amunt i agafava el farcell calent sobre el pit. Els seus passos ressonaven a les llambordes. De lluny, sentia belar els xais, que s’arraulien al tancat.

Stable Street quedava a les afores del poble. Un caminet de grava travessava el jardí fins del número vint-i-quatre. Es veia llum a l’interior. Les puntes de l’abric li voleiaven i l’aire gelat se li posava per dintre el jersei i li burxava les orelles, així que enfilà el camí ràpid, amb les mates d’espígol dansant al seu pas. Trucà el timbre.

L’Amanda va obrir la porta abrigada amb un xal.

He fet un pa. Encara és calent. He pensat que potser et vindria de gust.

Les tiges dels rosers tremolaven, els cabells de la Janet se sacsejaven amb el vent. De dins sortia una escalfor daurada.

Qui és mama?, algú preguntà des de dalt de l’escala.

L’Amanda va abraçar a la seva germana. Fort. La mirà de fit a fit. Les galtes enceses i els ulls brillants.

Tinc a la Maria a casa, amb contraccions. Passa, va! Queda’t a sopar mentre esperem que sigui l’hora d’anar a l’hospital.

Conte

La neu de Nadal

A fora ha començat a caure una neu fina, com pètals de cristall. Una dona, dreta davant la finestra, es deslliga el davantal de la cintura i l’abandona sobre la butaca. Sense deixar de mirar el carrer, es treu les sabates i se serveix una copa de vi. Una nena juga sobre la catifa i xiuxiueja cançons. L’estança fa olor d’escudella, de pollastre rostit, de prunes i carbassa, de canyella i pomes al forn.

—Què faràs la nit de Nadal?

—La nit de Nadal?

     Doncs com cada any, li havia respost ella resseguint amb els ulls aquella esquerda de sobre el llit que se sabia de memòria. Plegarà abans de la feina, anirà a buscar l’Ona i de camí cap a casa compraran un ram d’eucaliptus i unes mandarines per al tió. Posaran música i l’Ona l’ajudarà a fer la pilota del caldo. Hauries de veure com li agrada..., tan petitona, abocada dins el bol, empastifant-ho tot d’all i julivert i menjant grapats de pa ratllat com si fos sucre! Mentre  el caldo va fent, ens dutxarem i ens posarem un pijama de mudar. Canviarem l’hule per les estovalles de lli i soparem com unes reines. L’any passat, quan menjàvem els torrons, vam cantar les nadales que l’Ona havia après a l’escola. Va ser maco, somriu.

     Ell s’incorporà, clavà el colze al coixí i repenjà el cap sobre el palmell de la mà:

—No m’ho vull perdre ni un any més. Miraré si tinc un pijama prou de mudar —ella deixà de repassar l’esquerda per repassar les ombres i espigues d’aquells ulls verds que tenia a escassos vint centímetres–. M’agradaria molt passar la nit de Nadal amb tu i l’Ona.

     Fa un glop de vi. Des del seu pis els paraigües semblen baldufes que deixen un camí de petjades. Tothom corre cap a casa. A l’altra banda del carrer, el parc es torna un llençol blanc i els arbres, amb els braços estesos, van rebent el pes de la neu sense fer fressa. El cotxe d’ell, amb aquell verd oliva, hi farà bonic aparcat a la vorera. El dia que el va acompanyar a triar-lo, un home rabassut que feia olor de caliquenyo, en encaixar les mans per acomiadar-se, els va dir que eren un matrimoni encantador. Recorda que van fer un passeig per la carretera de la costa, era un divendres radiant de primavera, i van somniar com seria ser un matrimoni, si tot fos més senzill.

     Aquesta nevada anticipa un vespre per recollir-se a casa i això l’omple de felicitat. Mira el rellotge de polsera. Es pregunta quina excusa deu haver inventat per poder passar aquesta nit tan assenyalada amb elles. La veritat és que tant li fa. De fet, ell sempre arriba amb la camisa planxada i una mentida que deixa a la guantera. Entre ells dos no hi ha cap engany, i això la fa digna. I no necessita més, perquè, quan hi és, és absolutament seu.

     Esquivant la menuda que llegeix contes estirada a la catifa, s’afanya a tancar el foc.  Treu el paquet de galets de l’armari i el deixa sobre el marbre, entre el cava i la llauna de neules. Apa, Roser, com te’ls gastes, li havia dit la Carme entaforant el nas dins del cistell. Que nerviosa la posava la Carme, semblava que fes guàrdia a l’escala, que estigués rere la porta esperant.

—Alerta que cremo! —diu travessant la sala per anar a deixar l’olla al balcó—. El brou s’ha de refredar de pressa, si no, es fa malbé —explica a la nena.

     Torna a mirar l’hora.

—Ona, vine, que m’ajudaràs a parar taula.

     La nena s’aixeca i deixa un escampall de plastidecors i papers, obre el calaix del xifonier i compta un, dos..., tres! Tres tovallons! La mare la veu de cua d’ull com s’apropa a la taula fent saltirons:

—Estàs contenta, eh?

—Li agrada el torró de crema?

—Doncs no ho sé, li hauràs de preguntar tu mateixa, i, si és que sí, li dius al tió a cau d’orella.

     La Roser allisa amb les mans les arrugues de les estovalles. Mare i filla posen els coberts, les copes, i uns plats que la petita diu que són els seus preferits perquè tenen unes floretes liles i un fil daurat. La Roser encén tres espelmes a l’ampit de la finestra i deixa un pom de vesc al centre de la taula. Quan la nena dormi, durà les espelmes a la tauleta de nit, penjarà el ram al marc de la porta de l’habitació i demanarà una abraçada i un petó de la bona sort. Asseguda al braç de la butaca, encén un cigarret. Fuma lentament, aguantant el cendrer amb la mà. La neu cau amb més intensitat, és fosc i els flocs recullen la llum dels fanals. El timbre de la porta fa xisclar d’alegria la menuda i ella esclafa la cigarreta amb una tremolor lleugera. Passen els anys i sempre és com una segona cita.

     Però no, rere la porta hi ha la Carme amb sabatilles. Necessita sal, o més aviat necessita una excusa per posar el nas a casa i veure què s’hi cou.

—Un segon, ara te la porto —diu la Roser sense acabar d’obrir la porta. Però és en va: així  que ha fet dues passes cap a la cuina, la veïna ja és dins.

—Quina bona olor que fa la casa! No sabia que tenies tanta mà amb els fogons, noia!

     La Roser s’afanya a posar un grapat de sal en una tassa i, quan torna, se la troba plantada enmig de la sala, com si fos l’eix d’una brúixola boja, mentre els ulls no deixen racó sense examinar. Ara em vindrà amb allò de t’has de buscar un home, que quina pena que estiguis sola, que aquesta nena necessita un pare que hi sigui cada dia..., pensa la Roser. Així que, decidida, li allarga la tassa i s’agafa al pom de la porta:

—Que tinguis un bon Nadal, Carme.

     Quan el frec de les sabatilles de la veïna s’ha allunyat escala avall, torna a mirar el rellotge de polsera:

—Falta molt perquè arribi, mama?

—Suposo que no, reina. Vine, saps què farem? Obrirem l’última finestreta del calendari d’advent.

—El vint-i-quatre! —diu la nena saltant al seu voltant.

     La mare despenja el calendari de la paret, fa un últim glop de la copa que havia abandonat a la taula i s’asseu a la butaca. Mirant de reüll a l’altra banda del vidre, on les volves cauen amb fúria i no deixen veure el carrer, s’asseu a la nena a la falda i li explica que l’última finestreta és el final d’una etapa que dona pas a un nou moment. L’obren amb molt de compte, i apareix un nen Jesús sobre una flassada impecable, té els ulls clucs. La nena el toca amb el dit:

–Sembla que dorm, oi?

–Sí. Segurament està molt cansat perquè acaba de néixer. I néixer és un esforç molt gran.

–Tinc gana...

–Posa el caparró aquí. Esperarem una estoneta més, d’acord? Segur que està a punt d’arribar.

     Embolcalla la nena amb els braços i les dues es queden embadalides veient la neu callada. El campanar toca dos quarts. El vi li està fent efecte, les parpelles li pesen, cada múscul es va afluixant i cau en un son lleuger.

     Unes sirenes llunyanes la desperten. Ja no neva. Fa un petó a la nena, que dorm. I de sobte una foscor li omple els ossos. Una de les tres espelmes s’ha apagat i rau muda. Les extremitats se li engarroten de cop i volta. Una ambulància passa per sota casa, i no gaire lluny les sirenes de policia fan escàndol en una nit que es torna negra. Una gelor la penetra. Té fred, molt fred. Amb compte de no despertar-la, deixa la nena a la butaca. Va a buscar l’abric vermell i se’l posa amb dificultat. Treu una capseta de llumins de la butxaca. Rasca un llumí rere l’altre, cada cop més neguitosa, fins que llança la caixa amb ràbia perquè no aconsegueix encendre’n cap. Li costa respirar. Mira el parc, blanc i fosc. Amb l’ajuda de l’espelma més llarga, pren la que s’havia apagat. Al carrer se senten veus, crits, corredisses.

     Abriga la menuda amb una manta i l’agafa a coll. La porta de casa es queda oberta i la punteta de la manta va resseguint el camí fet, com un regueró. Al replà del segon, la Carme treu el cap:

—Roser, Roser! Saps què ha passat? Quina tragèdia! Es veu que aquí mateix, a la cantonada de la perruqueria, un cotxe verd... Però on vas a aquestes hores? —La noia continua baixant l’escala, graó a graó, amb la nena ben arrapada al cos— Roser, torna, dona! On vas? Fa molt fred! Què tens? Però on vas amb la nena?!

     Impassible, travessa el carrer sense mirar. Llums intermitents esquitxen les façanes. Però ella només veu el parc, només vol el parc. Abans d’entrar-hi s’atura, vacil·la. Gira el rostre i busca la finestra del seu apartament. Dues flames, soles, dansen a l’ampit. Agafa la menuda amb força i enfonsa els peus a la neu. Amb dificultat va obrint una rasa. Camina, camina, camina i lluita per mantenir-se dreta. Camina per no caure. S’allunya de casa, del vesc a la taula, del brou que es gebra al balcó. I com un teixit que s’esquinça per on pot, va fent voltes fins a convertir-se en una taca de vermell i de dolor enmig de la immensitat verge del parc. Finalment, es desploma. Es desploma i abraça la seva filla, que obre els ulls endormiscada.  Que la vida s’aturi. No es tracta de caminar. Ja no hi haurà millor empara que aquesta neu, aquesta neu que li esqueixa els genolls i les tíbies. Esperarem l’aigua, xiuxiueja amb la boca enganxada als cabells de l’Ona.

20 de Març, 2018



La neu es desfeia a les teulades i els regalims espetegaven contra les uralites, les baranes dels balcons, el gres dels patis, tot el matí, i jo, em cosia uns pantalons i una brusa per l'armari de primavera. Ara la trinxa, ara la goma, ara un repunt aquí, però tancava els ulls i la imatge dels flocs que queien silenciosos i emblanquinaven els carrers mentre tots dormíem a recer, m'acompanyava. Què té la neu que ens dona aquesta pau? S'apropa el meu aniversari, sóc filla de la primavera, jo.

Després he anat a buscar el Ramon a l'escola. Estava tot enfangat, tinc un forat a la sola de la sabata i els mitjons m'han quedat xops. Li he dut un entrepà de crema de xocolata i hem tornat a poc a poc. Les tardes de dimarts, són tranquil·les. Quan hem passat davant la llibreria, m'ha demanat d'entrar-hi. Només a mirar, m'intenta convèncer. M'agrada entrar a les llibreries amb el Ramon. És com si el temps s'aturés, ens vigilem de cua d'ull entre els prestatges, i és curiós, perquè parlem fluixet, com si fóssim en una biblioteca. He sortit amb el llibre de la Roser Capdevila sota el braç, "La nena que volia dibuixar". Tinc moltes ganes d'evadir-me entre les anècdotes de la seva vida i els detallets dels seus dibuixos, com quan era petita.

Preparava sopa de ceba, potser l'última de la temporada, m'he dit, aquest cop sí, i a la ràdio les notícies eren esperançadores i tristes, totes dues coses alhora. Aquesta primavera ens fa falta a tots, que l'hivern s'està fent llarg. I mentre la sopa es gratinava al forn, he sortit a la terrassa. Sembla que els pèsols d'olor treuen el cap.

Mare

 

     Aparta la cortineta de la finestra de la cuina amb discreció, just per veure com la filla marxa carrer enllà. El remugar de l’autobús ressona entre les cases, de matinada. No hi ha ni una ànima. Només la noia, que camina decidida, que arrossega el cordó d’una bamba, que s’entortolliga un mocador al coll de qualsevol manera. La dona tanca la cortineta amb cura i estén la massa de la coca sobre el marbre, avui és la revetlla de sant Joan i hi haurà feina a la fonda.

     Sota el fanal, la jove furga dins la motxilla. Troba el moneder entaforat dins del necesser que li van regalar quan va fer els divuit anys. Amb la pinta i el desodorant entre les mans, el necesser sota l’aixella i la motxilla mal penjada a l’espatlla, puja els tres graons de l’autocar. Diu bon dia, diu a Manresa i diu gràcies. S’entafora a la butxaca el bitllet i les nou pessetes de canvi. Quan el campanar toca dos quarts de sis, les portes de l’autobús es tanquen i es posa en marxa. Voreja la plaça, on una immensa pila de mobles espera per ser cremada aquesta nit. Aquesta nit, ves a saber com la passaré jo aquesta nit!

—Ja t’ho has pensat bé? —la mare havia entrat a l’habitació amb les mans entrecreuades sobre el ventre. S’ajupí per recollir de terra la bata i la penjà rere la porta—. Si és que no és pels quartos, filla. I si després te’n penedeixes? No té volta enrere, això.

     La noia es va incorporar, cansada:

—Decideixi el què decideixi, no hi ha volta enrere, mare.

     Per poder seure, la dona apartà una pila de llibres que hi havia als peus del llit.

—Aquí estaríeu bé. Jo t’ajudaria a tirar endavant —va apartar una pila de llibres que hi havia als peus del llit i va seure—. Sempre t’ha agradat a tu la fonda, potser podríem arreglar la cuina i fer aquest restaurant que de petita somiaves.

—Tu ho has dit, de petita. Estic estudiant, mare. No em vull quedar en aquest poble de mala mort, jo...

—Aquest poble de mala mort és on has nascut. Tu, jo i cinc generacions anteriors. 

     Al capdamunt del camí de Gressolet l’autocar s’atura i recull dos miners. Un d’ells, el que du un cigarret fent equilibris al llavi inferior, deixa anar un déu vos guard adormit just en el moment que la mare fa lliscar el corró sobre la massa; els clients es comencen a llevar i ella encara no té els esmorzars a punt. Amb gràcia, col·loca la fruita i els pinyons sobre la coca, i ho espolsa amb una pluja de sucre.

—I l’Elies?

     La noia plegava els tovallons acabats de planxar i els posava dins d’ una panera.

—No sé què vols dir, mare.

—Ell n’està molt de tu encara. És un bon noi, treballador i honrat. Si provessis de parlar amb ell, si li donessis esperança, si... —la noia es va aturar per mirar la mare amb una desconfiança palpable—. No cal que li expliquis tot. Seria una bona solució. No faries mal a ningú, filla, al contrari. I tothom té secrets en aquesta vida.

—Això no seria un secret, seria una mentida.

—Una mentida que evitaria una mort.

—Prou! Que no ho entens? No es tracta de salvar a ningú. Es tracta del que jo vull fer amb la meva vida. Vull triar. Tan et costa d’entendre?

—Però és que ja vas triar, vas triar un home casat, punyeta! Vas triar un home casat, i mira’t, ho vols fer pagar a un innocent, a una ànima indefensa. No sé com pots tenir la consciència tranquil·la.

—Fer-ho pagar a un innocent? I l’Elies no és un innocent, mare?! T’estàs sentint? No és molt més fàcil acabar amb el problema, enlloc d’emmerdar a qui no hi té res a veure?!

—No cridis, que et sentiran... Abaixa la veu —la dona agafà la panera amb els tovallons a mig plegar—. Per acabar amb el problema, com tu dius, et despendràs d’aquest fill, però aquest fill no desapareixerà, el duràs sempre, i d’això no te n’adones.

     L’autocar surt de la vall. Un dia passejarem pels carrers de Barcelona, li va dir ell. I anirem a veure una exposició, i farem un cafè, i et duré a l’estudi i et pintaré. Nua. Nua ho va xiuxiuejar a cau d’orella i tota ella es va eriçar. Repenja el cap a la finestra i fa lliscar la mirada sobre les aigües verdes del pantà. A la fonada, la mare obre el forn i una bafarada d’escalfor i pinyons torrats l’abraça amb violència. Com l’abraçada que hores abans havia fet a la seva filla, envoltant-la amb la por, estrenyent-la amb la impotència. Mai abans havia fet una despesa tan amarga, tan a contracor. Perdré un net, però no una filla, es consola.

     Baixa de l’autobús i se n’adona que el tren espera a l’andana. Amb la motxilla mal tancada arrenca a córrer. Dins de l’estació s’entrebanca i el necesser cau per terra. La pinta, el raspall, la colònia, tot rodola. S’ajup a recollir-ho i les portes del tren es tanquen amb un esbufec. Agenollada veu passar els vagons; cada cop més ràpids, cada cop més estridents. A l’altre banda de l’andana, una nena, de la mà de la seva mare, estén la mà enlaire i diu adéu al tren fent saltirons. I després, silenci. Estàs bé? Li pregunta una noia amb mocassins marrons. Sí, sí, gràcies. Una a una, recupera les pertinences i les posa amb cura dins la bossa. Es lliga la sabata amb parsimònia. S’aixeca, s’espolsa els genolls, es posa les nanses de la motxilla a l’esquena i alça els ulls a la pantalla per saber quan surt el proper tren a Barcelona. Arribaré  deu minuts tard a la clínica..., potser hauria de trucar i avisar. S’asseu al banc que hi ha al costat de la cabina, rendida. Treu de la motxilla la targeta de la clínica, i quatre figues seques que la mare li ha embolicat en un tovalló. Clava l’ungla a una de les figues i l’obre..., somriu perquè se n’adona que aquest gest és herència de la mare, sempre les obre per comprovar que no hi ha cap cuc, que no hi ha cap tara. S’aixeca, busca un duro a la butxaca i l’introdueix a la ranura de la cabina.  Comença a marcar, penja. Torna a marcar.

—Digui? — La noia ofega un sanglot i es prem el telèfon contra l’estomac, mentre els genolls se li pleguen acompanyant un lament mut.—Si? Digui?

    Fregant-se amb el puny les llàgrimes i els mocs, aconsegueix balbucejar:

—He vist la pila de mobles per cremar. He perdut el tren. Té pinyons la coca, mare?